El judici

El judici de l’1-O entra avui en la recta final i ho fa complint les pitjors expectatives. No ho dic jo. Ni ho diu vostè, que probablement pensa com jo. Ho diu el mateix Oriol Junqueras en una carta que ahir va fer pública: “De res ha servit tot el que s’ha pogut veure durant el judici. Tristament, s’ha imposat la set de venjança, la voluntat d’escarni per damunt de l’estricte sentit de la justícia”, afirma. Si vostès han seguit mínimament el judici, es fa difícil no estar d’acord amb la reflexió del líder d’Esquerra. “El judici arriba a la seva fi tal com va començar, amb un relat inversemblant construït sobre la violència ideada des de l’acusació de l’Estat”, hi afegeix. Una conclusió molt dura, i encara més si tenim en compte des d’on està escrita: des de la presó de Soto del Real per algú que confessa quina és a hores d’ara la seva esperança: “Espero, almenys, poder tornar aviat a Lledoners. Continua essent una presó, però almenys és a prop de casa.” Dur. Reflecteix, tot plegat, l’estat d’ànim amb el qual em sembla que afrontem tots plegats la recta final d’aquest maleit judici: amb la convicció que s’ha pogut demostrar al cent per cent que no hi va haver violència i que votar no és cap delicte, però amb la convicció també que això no servirà de res i que les condemnes estan assegurades. Els confesso que no he trobat ningú en el meu entorn (i en el meu entorn hi ha tot l’arc parlamentari representat, no es pensin) que em vaticini una condemna absolutòria. Que la versió del judici que s’ha vist a Espanya els porti a vaticinar una condemna, em sembla del tot comprensible. És el que han buscat i alimentat l’Estat i tots els seus aparells i mitjans de comunicació (que són molts) des del primer dia. Però que així ho sentin i expressin els mateixos presos no només és símptoma de la desconfiança comprensible cap a l’aparell judicial, sinó un mal presagi del que pugui venir al darrere. Qualsevol condemna (a mi aquestes càbales sobre si serà per rebel·lió, per sedició o per ves a saber què em semblen cruels i inhumanes); qualsevol sentència que no sigui absolutòria, deia, em semblarà una barbaritat. I soc incapaç de vaticinar-ne les conseqüències.