El cicle

Resulta que a la soci­e­tat frac­tu­rada on ens bara­llem inde­pen­den­tis­tes i par­ti­da­ris del 155 coin­ci­dim a pen­sar que els nos­tres fills viu­ran pit­jor que nosal­tres. També estem d’acord a dir que hem vis­cut millor que els nos­tres pares. Dels avis, en canvi, no hem ten­dit a par­lar-ne gaire. Massa com­plex. Van viure una república, una guerra, una dic­ta­dura, els pri­mers anys d’una tran­sició... Molts d’ells van anar morint, men­tre recu­peràvem uns drets polítics i es començaven a posar les bases per assen­tar uns drets soci­als i, en el cas català, naci­o­nals molt sem­blants als que havien recla­mat ells de joves. Hi ha el progrés, sí, però, cul­mi­nant pro­jec­tes, no es pot pas dir que la huma­ni­tat avanci. Gràcies a això, els nos­tres avis van poder fer el cicle com­plet. Més tard, molts dels seus nets hem pen­sat durant anys que, si hagues­sin pogut allar­gar una mica l’estada en aquest paradís de pos­si­bi­li­tats que és la terra, hau­rien vist gua­nyar final­ment alguns dels drets que de joves rei­vin­di­ca­ven i hau­rien pogut sor­tir d’una vegada del cicle. Recu­pe­rats els drets polítics, pensàvem que a nosal­tres ens havia tocat la grossa de poder por­tar a la pràctica algu­nes de les seves rei­vin­di­ca­ci­ons ances­trals. Sí, érem els hereus afor­tu­nats de les il·lusi­ons dels avis. Ens ho deien també els que manen: “Arri­barà el dia que deci­di­reu.” I ens ho vam creure. 155 i tri­bu­nals ens han fet veure que no arri­barà aquell dia, avui sabem que som també els hereus de les frus­tra­ci­ons dels avis. I ara els que han manat sem­pre ens diuen que tot va a pit­jor: l’eco­no­mia, el medi ambi­ent, la segu­re­tat, el futur dels fills… I ens insi­nuen que hem de renun­ciar a alguns drets a canvi de poder con­ti­nuar vivint bé. El mateix, doncs, que ha pas­sat sem­pre a la Xina. És clar que nosal­tres tenim la gran sort de ser espa­nyols. Xine­sos no en som. Només fal­ta­ria.