Confiar els fills als avis

Hi va haver una època en què les persones que podien anunciar als amics que havien de ser avis eren objecte de felicitacions i espasmes eufòrics. Ara els amics, davant la notícia, componen una cara més de funeral que de natalici i sense fallar exclamen les següents afirmacions, sobretot si aquests amics es troben en situació de tenir nets: “No sabeu com us canviarà la vida”, “Se us ha acabat la tranquil·litat”, “Ja us podeu cordar”. Donen per fet que els autors de la criatura delegaran gran part de les responsabilitats paternes i maternes als avis i que aquests, tant si es troben en edat laboral com si estan jubilats, veuran alterats tots els horaris i totes les rutines i suspesos aquells viatges o aquelles excursions programats o per programar. “Ni un llibre, podràs llegir.” “El cine? Al cine hi van els pares.”

Ara semblarà que la dic grossa, però la meva dona i jo no vam confiar mai els fills als avis. La paraula “confiar”, precedida d’un “no”, és en aquest cas injusta. Com “mai”. Confiança plena, però amb poc ús i sense abús. Vam recórrer a “cangurs” i guarderies sempre. Quan el nen i la nena van venir al món jo feia de professor en una escola de formació professional. Els cursos de més èxit eren els de puericultura. Desenes de noies –mai cap noi– els seguien amb l’esperança d’obrir una llar d’infants o trobar-hi feina. Mentrestant, les estudiants eren reclamades per molts pares que aquell matí havien observat en la criatura unes dècimes o aquell vespre volien sortir a sopar. A casa vam fer igual. Teníem on triar. Una alumna, la Mercè Taxés, em va oferir garanties i va ser una constant “cangur” tant del nen primer com de la nena més tard. Els duia a l’escola, els en recollia. Els avis, els veien els diumenges i per Nadal. A l’estiu, excepcionalment, se’ls quedaven deu dies. Quan tornàvem els notàvem una mica desmillorats. Parlo dels avis. Els nens presentaven un excés de salut i de pes.

La crisi econòmica va ser el pretext –justificat– per prescindir d’auxilis externs i recórrer als avis. A nosaltres, un sou sencer se’ns n’anava a la mainadera i a llar d’infants. La crisi es va superant, però els antics costums no tornen, com no tornen ni tornaran els pica-pica oficials ni les paneres per Nadal. Dels cursos de puericultura no se n’ha parlat més, les guarderies declinen, i els haig de donar una mala notícia: la Mercè Taxés es va morir fa poc, tan jove, tan amiga, tant com s’estimava els nens i s’interessava per la seva evolució sempre.

Em poden plànyer: seré avi. Doblement. A l’agost, per gentilesa de la filla; al novembre, del fill. Ho vam comunicar l’altre dia a una colla de pares joves. “Ja heu begut oli.” Del bo? “No seria aquesta la paraula.” Saben de què parlen: per ser a la reunió on ens trobàvem havien “confiat” en els avis.