Opinió

Tribuna

Temes navals

“Només caldria un petit esforç per entendre que som dins la nau mundial. I que l’independentisme no ens pot fer navegar en maquetes de nau per cubells d’aigua dolça.

La pèrdua estrepitosa de la batalla naval de l’Estatut va comportar en el seu dia que ja no es pogués tornar al model pujolista de navegar amb la flota espanyola. Un cop comprovada l’envergadura del naufragi de la nau catalana, l’estat major enemic vigilava la recuperació dels nostres derelictes i atorgava als seus experts autoritat per dictar-nos els criteris de la seva recomposició. Muts i a la gàbia: aquesta és l’única manera de navegar tolerada als catalans dins la flota espanyola. Retirat el vell capità i incapaços, els seus segons, d’adonar-se de la derrota rebuda, tot depenia de l’eficàcia dels contramestres per portar la nau destrossada a port i refer-la seguint els plànols dels constructors de terra endins, afegint-hi alguns guarniments pactats amb els patrons que van donar senyals de vida en escoles de negocis. De poc serveix que alguns caps calents cridessin al motí i que, per conservar l’autoritat a bord, n’hi hagués que es disfressessin de gran almirall. Abatuts i desconcertats, els mariners es culpaven entre si, es barallaven sense treva, abominaven del seu destí infaust, i amb prou feines acataven les ordres per mantenir el rumb.

En el seu temps, el catalanisme podia passar per ser a la vegada ideologia hegemònica i tècnica de govern, escola d’enginyeria i constructor de naus, armador i capità. I això que les tempestes i els motins eren cosa de cada dia. Sospeses aquelles funcions durant el franquisme, el seu llegat tècnic i simbòlic va permetre de posar recanvis al buc, i fins i tot de repintar-lo, contra l’intent de fer-lo naufragar. Però la posada al dia de la flota franquista amb l’Estatut de Sau va acabar amb l’autonomia de navegació de la nau catalana, perquè tots els armadors espanyols –vulgo, autonomies– la van copiar.

Mentrestant, els temps anaven canviant. El catalanisme va dimitir de les seves funcions ideologicoculturals per esdevenir mera tècnica de govern; la seva capacitat marinera va derivar en interpretació de cartes des dels despatxos; i els seus capitans es van conformar a fer navegació de cabotatge. Amb raons i pretextos de tota mena, va preferir, des de la Transició, continuar apedaçant el buc abans que construir una nova nau, més capaç, veloç i poderosa –i això que es comptava amb una marineria de primera: dòcil, pencaire, il·lusionada–. De port en port, la nau es va anar carregant de gent i d’embalums, però no podia amb tot, i encara menys amb la càrrega de contraban que hi portava –llegiu corrupció–. I el que era pitjor: se la veia lletja, sense rumb, desagençada. La sentència del TC del 2010 en va fer ferralla.

Una de les conseqüències més pernicioses del fiasco de la no consumació de la independència haurà estat la sensació que l’independentisme, últim avatar polític del catalanisme, no pot servir per donar resposta a les necessitats del conjunt de Catalunya; o, dit d’una altra manera, que no pot ser l’eina útil per entendre la realitat i proporcionar estratègies adequades als problemes que ens plantegen la nostra societat, la separació d’Espanya, la geopolítica europea i els canvis en l’escena mundial. Qui no sap construir Estat, no és digne de confiança. Per aquesta raó, els partits independentistes, impotents i desorientats, s’estan limitant a fer jocs de mans i creure-se’ls ells mateixos.

En aquestes condicions, el pim-pam-pum o la rialla ad hominem resulten fàcils i agraïts, però no són altra cosa que el reflex d’allò que pretenen ridiculitzar. Una caricatura de política és contestada amb comentaris de patacada; el silenci dels mitjans espanyols és considerat la pedra de toc del nostre clamorós ridícul; el retorn a l’ordre és venut com un avenç del sentit comú. Tot resulta digerible mentre obviem que hi ha una lluita descarnada per poder agafar el timó de la nau laboriosament creada per milions de braços.

Així les coses, no és d’estranyar que qualsevol esbufec posi en perill la nova nau. Un capità llicenciat per l’escola nàutica de les llacunes de Ruidera es permetrà de dir-nos con hem de navegar. Un buròcrata del 155 ens obligarà a canviar de càrrega. Un picaplets amb toga ens fixarà el rumb de la injustícia permanent. Contramestres reciclats, mariners astuciosos, pilots mancs, escrutadors guerxos gosaran dir-nos que ens encomanem al ponent, que bufa fort.

Només caldria un petit esforç per entendre que som dins la nau mundial. I que l’independentisme no ens pot fer navegar en maquetes de nau per cubells d’aigua dolça.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia