Una carta infame

Josep Quintà va ser un dels grans amics i confidents de Josep Pla. Li feia de xofer, l’acompanyava als llocs. Un dia de 1960 l’escriptor va rebre aquesta carta del fill de l’amic, que s’hauria de situar en una antologia de la infàmia. Surt inclosa en la correspondència entre Pla i Jaume Vicens Vives que ahir comentava. Jordi Amat ja n’havia fet esment a La Vanguardia amb el títol d’El fill del xofer.

“Senyor: imagino que tan desagradable li serà a vostè rebre aquesta carta com a mi escriure-la. Repetides vegades he demanat al meu pare que me signi una autorització per a poguer demanar el passaport i una altra per a poder treure-me el permís de conduir. (...) Com que a vostè, burgès, les meves necessitats de no-burgés li deuen fer riure, el motiu de la present no és demanar-li els seus bons oficis, sinó de comunicar-li el que segueix. Si abans del dia 30 d’aquest mes d’abril el meu pare no ha accedit incondicionalment i no ha signat les dues autoritzacions (...) jo em veuria en la necessitat de comunicar a n’el senyor Joan Vicenç Creix, Inspector Jefe de la Brigada Política Social de Barcelona amb qui tinc relació tot el que sé sobre vostès. (...) Aprofito l’ocasió per recordar-li que és un delicte greu trobar-se a l’estranger amb senyors com En Josep Tarradellas i En Serra i Moret, i d’una d’aquestes trobades en tinc constància fotogràfica. Li faig saber que tinc cartes del senyor Tarradellas dirigides al meu pare. (...) Li donc LA MEVA PARAULA D’HONOR DE QUE EN CAS QUE EL MEU PARE S’HI NEGUÉS FARIA EL QUE LI HE DIT. Li recordo que la data màxima és el dia 30 del corrent mes. Aquest dia al matí telefonaré a la meva mare per dir-li si sap si el meu pare ha accedit i HA FET lo demanat (...).”

La signa “Quintà”. Alfons Quintà Sadurní. Vicens Vives el titlla a la correspondència d’estudiant nefast. Carles Sentís, un altre amb contactes amb Tarradellas, li va encomanar les emissions en català de Ràdio Barcelona. Lluís Prenafeta, l’home que, segons ell mateix, no convenç la gent sinó que la compra, li va confiar la creació de TV3 després de rescatar-lo d’El País, on publicava informacions virulentes sobre Jordi Pujol i Banca Catalana. Després li va donar la direcció d’El Observador. Tots els que el van tractar el qualifiquen de dèspota, amb més incisió les dones. Va ser jutge, ningú s’explica com. Com a tal, va fer passar la nit de noces al calabós una parella que s’acabava de casar perquè va considerar un suborn el donatiu amb què el volien agraciar. El 19 de desembre del 2016 va matar la seva dona mentre dormia i tot seguit es va disparar al cap. El pare, la mare, els xantatges... Hitchcock n’hauria tret un malson dels seus. El malson va ser nostre. Amb quina gentussa hem hagut de conviure. Quanta en resta encara...