Corbacho, la casta del 78

La majo­ria de bar­ce­lo­nins no saben qui és Celes­tino Cor­bacho, mal­grat que hagi estat minis­tre de Tre­ball i Immi­gració amb Rodríguez Zapa­tero i, ante­ri­or­ment, del 1994 al 2008, alcalde de l’Hos­pi­ta­let. Cor­bacho –Celes, per als amics– va arri­bar a l’alcal­dia de rebot, gràcies a una mani­o­bra orques­trada per ell mateix i exe­cu­tada pel sicari Pepe Zara­goza, el dels micròfons de La Camarga i Ali­cia Sánchez-Camacho i que lla­vors era secre­tari d’orga­nit­zació del PSC-PSOE. Quan Cor­bacho era regi­dor d’Urba­nisme va pro­moure l’espi­o­natge de qui en aquell moment era l’alcalde soci­a­lista de l’Hos­pi­ta­let, Juan Igna­cio Pujana. Segons em va expli­car el mateix Zara­goza: fins i tot dor­mia en un cotxe per seguir els movi­ments de Pujana per acon­se­guir tro­bar-li una taca, alguna cosa que pogués ser­vir per des­fer-se’n. No els va cos­tar gaire esbri­nar que Pujana havia cobrat comis­si­ons il·legals per donar llum verd a la cons­trucció d’apar­ca­ments muni­ci­pals. Ells matei­xos van fil­trar-ho a la premsa. L’ins­tint cri­mi­nal del Zara­goza és molt agut.

El 31 de juliol del 1995 Pujana fou con­dem­nat a sis anys d’inha­bi­li­tació, 300.000 pes­se­tes de multa i un mes i un dia d’arrest per un delicte de tràfic d’influències, però no per sub­orn, que era el que havia denun­ciat Cor­bacho. El règim del 78 s’ha carac­te­rit­zat per la cor­rupció par­ti­dista, que ha estat apro­fi­tada per per­so­nat­ges dèbils d’espe­rit però àvids de diners. L’Oriol Pujol n’és el dar­rer i més patètic exem­ple. Tant és que la tra­jectòria prèvia d’alguns d’aquest polítics fos irre­prot­xa­ble i fins com­pro­mesa amb els d’opo­sició democràtica, el sis­tema orques­trat arran dels pac­tes de la Tran­sició va obrir la porta a la cor­rupció, per començar perquè encara ara ningú no s’ha pre­o­cu­pat d’inves­ti­gar d’on prové la for­tuna immensa que té Joan Car­les I i, con­següent­ment, la seva des­cendència. No ho dic jo, sinó que ho ha inves­ti­gat molt rebé el jove his­to­ri­a­dor Jaume Muñoz Jofre a La España cor­rupta. Breve his­to­ria de la cor­rupción (de la Res­tau­ración a nues­tros días, 1875-2016). El famós Estat cons­ti­tu­ci­o­nal s’ha gan­gre­nat per la cor­rupció. Té raó Muñoz quan afirma que, com més sen­sació d’impu­ni­tat té el poder, més cor­rupte és. El pit­jor és nor­ma­lit­zar la cor­rupció fins que convé a algú des­ta­par-la per des­truir l’adver­sari. Es digui Pujana, Pujol o Narcís Serra. I això és el que va fer Cor­bacho amb Pujana.

Ara hem sabut que Manuel Valls cobra (no sé si podrà con­ti­nuar cobrant-ho legal­ment ara que ja és regi­dor) 20.000 euros nets al més, però Cor­bacho va arri­bar a cobrar-ne 230.000 anu­als quan ocu­pava tants càrrecs que no cabien en una tar­geta de visita: pri­mer secre­tari del PSC de l’Hos­pi­ta­let, secre­tari de política muni­ci­pal del PSC i vocal del Comitè Fede­ral del PSOE, alcalde, pre­si­dent de la Dipu­tació, vocal del Con­sell Gene­ral de la Fira de Bar­ce­lona i de la Fede­ració Espa­nyola de Muni­ci­pis i Províncies, pre­si­dent de l’Ins­ti­tut del Tea­tre, del Museu Marítim de Bar­ce­lona, del CCCB i mem­bre del comitè d’honor del Con­gres Fores­tal Català. La cire­reta del pastís va ser el nome­na­ment com a minis­tre. Va durar només dos anys, però tots els que no recor­den el seu nom sí que deuen recor­dar la reforma labo­ral que va impul­sar i que va com­por­tar l’aba­ra­ti­ment dels aco­mi­a­da­ments. Cap grup va donar-hi suport i fins i tot es va abs­te­nir Anto­nio Gutiérrez, dipu­tat del PSOE i exse­cre­tari gene­ral de CCOO.

Aca­bada l’etapa de minis­tre, Cor­bacho va retor­nar a Cata­lu­nya i el 2010 va ser ele­git dipu­tat del Par­la­ment fins al 2015. Les tur­bulències del procés inde­pen­den­tista van allu­nyar-lo d’un PSC, supo­sa­da­ment cata­la­nista, que també aca­ba­ria expul­sant els Mara­gall, Elena o Geli. I si Mara­gall va anar tran­si­tant cap a l’esquerra inde­pen­den­tista per tro­bar-hi refugi polític, Cor­bacho va decan­tar-se per la dreta uni­o­nista. Al cap­da­vall ell pro­ve­nia de la Fede­ració Cata­lana del PSOE men­tre que els Mara­gall venien del Front Obrer de Cata­lu­nya (FOC). Dis­sabte pas­sat, Cor­bacho va impe­dir que Mara­gall accedís a l’alcal­dia de Bar­ce­lona pres­tant el seu vot a Ada Colau, l’alcal­dessa-frau. Cs ho va cri­ti­car quan ja s’havia per­pe­trat l’acció. Ara sem­bla ser que Cor­bacho trenca amb Valls i farà pinya amb els altres dos regi­dors de Cs. No tinc clar qui és el trànsfuga, si Valls o Cor­bacho, però es veu que l’exal­calde i exmi­nis­tre i ex tan­tes coses gràcies a la seva militància soci­a­lista, ha posat com a con­dició per aban­do­nar Valls i retre fide­li­tat al seu nou par­tit que el col·loquin a la Dipu­tació de Bar­ce­lona i així anar fent caixa. A uns els fan sena­dors autonòmics i als altres, dipu­tats pro­vin­ci­als, però tots fan la mateixa olor de la casta del 78.