Pacients connectats

A casa tinc un pacient que porta DAI i viu controlat per un monitor. De fet, a mitges, perquè va fent la seva vida tan bé com pot. Ja sé que això del DAI –sigles que no volen dir altra cosa que desfibril·lador automàtic implantable– pot fer pensar en una espècie de tribunal suprem, així en minúscula, impertorbable i rígid, que ho vol tenir tot vigilat. Simplement es tracta d’un aparell intel·ligent, una mena de mòbil interconnectat a una màquina que, des de l’hospital, enregistra el funcionament del cor a distància. Permeteu-me la simplificació extrema. No tinc ni idea de com funciona l’ordinador personal en qüestió i he evitat saber-ho per no empatxar els lectors d’aquest article amb explicacions tècniques. M’he mirat el manual que donen a l’hospital i el DAI es presenta en primera persona, com el personatge d’un relat, i avisa que com que hem de viure junts, permeti’m que li expliqui... Si algun cardiòleg em llegeix, li demano que no s’esgarrifi de la inexactitud i la lleugeresa amb què en parlo. En tot cas, vull dir que hi ha malalts del cor que viuen supervisats per control remot. Al darrere, és clar, hi ha un equip mèdic que ho gestiona tot, de manera que això permet saber als metges com evolucionen els pacients de manera segura, evitant llacunes d’observació i sense veure’ls personalment. Tenim sort dels avenços tecnològics, que estalvien visites i permeten tenir una visió més completa i fiable d’aquest tipus de malalties. Crec que hem d’estar immensament agraïts als professionals de sanitat que fan una feina impagable. D’altra banda, tots aquests controls que salven la vida, que és el més important, no t’estalvien cap ensurt. Ho afirmo perquè jo pateixo arrítmies en segona persona i m’afecten, ni que sigui indirectament. Cada dia tinc més clar, si ja no ho tenia abans, que la salut és el bé més preuat, la riquesa més important, el principal valor a preservar. Crec que la sanitat pública del nostre país funciona prou bé, tenint en compte el dèficit pressupostari i els reptes socials. L’envelliment de la població n’és un. I no ens podem permetre que el sistema es degradi. Per una banda, ho hem de reclamar als polítics, siguin del partit que siguin, i també aplicar-nos un cert rigor com a pacients. Alguns no semblen gaire conscients que és un servei públic a preservar. Si pots anar al CAP, no col·lapsis les urgències. Fa pocs dies, una infermera es queixava que sovint reben maltractament verbal d’usuaris que es pensen que només tenen drets. És increïble. Hi ha gent petarda. No parlo dels que en tiren aquests dies i que els faran allargar tota la setmana fins a la revetlla de Sant Pere. Per cert, els qui tenim familiars que s’estressen o gossos també patim hores tenses intentant calmar-los i no ens queda altre remei que tancar-nos a casa, per no sentir que algun fragment de la nostra vida depèn del control dels altres, els qui fan més soroll i que no porten DAI.