La inconsciència de l’Estat

Que el sobiranisme català i basc sigui la gran nosa per a formar govern al Regne és patètic. Com poden els, diguem-ne, socialistes negar-se a solucionar un problema etern?

Com pot en Pedro Sánchez arrossegar-se als peus de Rivera per a fer amb ell un govern fort? Fort? Per què? Per què un partit que es diu d’esquerres, socialista, prefereix pactar amb un partit que s’agafa de bracet amb Vox? Amb aquesta extrema dreta paorosa.

La resposta la tenim de seguida clara, els catalans –aviat tots– amb els bascos també: ens volen fer desaparèixer com a països nació. Com a cultura, llengua, un piló de tradicions pròpies. Amb qui ho poden aconseguir, pensen, si no és amb Rivera i Arrimadas, amb aquest grup de Ciudadanos que s’han tret la careta per a ensenyar-nos definitivament l’ extrema dreta que amagaven? I no pas una extrema dreta qualsevol! Un partit, Cs, que va néixer per a carregar-se la immersió lingüística i tot el que venia al darrere, és clar. Com a socialista, com a republicana, com a persona que creu en la Llibertat, la Igualtat i la Fraternitat, sé, en tinc coneixement implícit, explícit i absolutament racionalitzat, que aquest Estat que voleu etern té un partit socialista que un dia llunyà, a Suresnes, l’octubre de 1974, aprovà l’ article 11, que deia: “Reconeixement del dret d’autodeterminació de totes les nacionalitats ibèriques”, un partit socialista que ha aixecat el vol cap a ves a saber on, que també festeja el PP, no és broma.

El PSOE és un partit patètic, amb un tòtem que treu a relluir sempre que ha de fer algun pas i que el priva d’actuar no només com a socialista, sinó com a racional: Felipe González. Si el Reino de España tingués una mica, tan sols una mica, de sensatesa, sabria que el que anomena el problema catalán... del qual parlen totes les televisions espanyoles, totes, tot el dia, sabria que només té una solució: afrontar-lo. Ser conscient que té uns territoris que se saben antic país, nació, que volen una plena sobirania per, així, poder lliurement estendre la mà al món. A Espanya, com a país amb lligams, a Portugal, i també a França. A Europa, al món. Sabria que com més atacat se sent, l’ independentisme, més creix. Si aneu endavant amb aquesta política, senyores i senyors, serem independents més aviat del que imagineu en els vostres pitjors malsons.