Tribuna
Etiquetatge malèvol
Diuen els entesos que El venedor de tabac, de Robert Seethaler, (2018) és una novel·la sense gaire relleu que descriu l’ambient de l’antisemitisme vienès de preguerra, i que per a saber quelcom de la curiosa situació dels jeus a Viena a començaments del segle XX, és molt millor el clàssic de Janik & Toulmin La Viena de Wittgenstein.
DE la novel·la de Seethaler en tot cas s’acaba d’estrenar una adaptació cinematogràfica (juny del 2019) del malaguanyat Bruno Ganz en el paper de Sigmund Freud. És probable que la pel·lícula passi sense pena ni glòria tot i l’atractiu de la idea de fer confluir desig i realitat passada pel sedàs, això sí, de la visió freudiana del món. De l’adaptació del director sorprèn com tergiversa algunes situacions respecte del que escriu l’autor, així, entre d’altres, l’escena del noi que surt del somni en pijames i va a veure Freud, i és la filla d’aquest qui li ha deixat uns pantalons davant d’una Gestapo vigilant. Però més em sobtà la traducció que en fa a la versió castellana algun intrèpid del doblatge, espanyolista local. Aquest fa dir a Freud, en un moment en què els nazis estan a punt de requisar-li el cadiram del despatx: –“Ves a saber quin cul nacionalista s’hi acabarà seient.” Caram amb la nota d’actualitat del qui dobla en un moment de pressions i poltrones! Però vet aquí que, repassant el llibre de l’autor, la frase original de Freud no és la de “nacionalista”, sinó de “nacionalsocialista” (pàg. 99, edició de Salamandra). Era potser més fàcil per al doblador dir nacionalista que nacionalsocialista? Si podia dir nazi sense faltar a la veritat. No. Possiblement la deriva ha sigut una altra...
El cert és que estem instal·lats en un permanent “a por ellos” contra aquells que no són nacionalistes com ells. I així nacionalistes i nazis esdevenen sinònims en boca de molts. Efectivament, fent aquesta identificació des del seu propi nacionalisme, actuen com operaven els nazis, però des del cantó contrari: ofegant qui no se sentia com ells, vienesos nacionalistes de pro com Otto, com el Roig a la pel·lícula, tots ells perseguits a la novel·la pels intolerants. Què deu tenir el mot nacionalista que foti tant als imperialistes (nacionalistes amb imperi, que manen)? Ja fa temps que veig com amb etiquetes es condemna els qui divergeixen en apreciar l’estat de coses. I mireu que n’hi ha, de raons per a dissentir. La de traïdor és la que té més mala bava, ja que identifica l’enemic però espera que el càstig el faci un altre. Escriu Taleb (Jugarse la piel, Paidós, 2019) que en algunes sectes mafioses, entrar a la casa de nit, i a la vora del llit clavar un punyal al terra és més càstig que degollar l’enemic, ja que prova la plausibilitat de l’amenaça i recondueix el comportament de l’enemic cap al que més interessa al sicari, enfront de la mort i l’espiral de venjança.
Etiquetar adversaris és viciós: passa també en l’economia, quan neoliberal s’ha convertit per a molts en un insult. Quin valor pot ser més preuat que el de la llibertat? La submissió? I que la mirada sigui nova, en un món complex en el qual els mercats necessiten tutela, com pot ser això dolent? També l’etiqueta federalista ha patit força en el camp de la política. I ja no diguem comunista (concepte molt més inequívoc que socialista o socialdemòcrata: alerta quan s’han d’encreuar diferents adjectius per dir i no dir alhora!
Són els planells dels àmbits d’actuació –de l’universal a allò local– i no els personals (d’ésser i no d’estar) els que permeten sobreposar qualificacions. Per això deixin-me dir que, reinterpretant Taleb, em confessi definitivament com a liberal en el món global; republicà (de la res publica clàssica) a l’escala estatal; demòcrata sense matisos, participatiu en l’àmbit local proper, i plenament comuni(tari)sta amb la meva família i els meus. Tot i que em puguin flagel·lar pels quatre costats.