Fiblada de foc a l’ànima

Segu­ra­ment quan vostè lle­geixi això al llarg del dia d’avui les fla­mes encara esta­ran cre­mant amb força al nord de la Ribera d’Ebre, pot­ser des­con­tro­la­des endin­sant-se cap al Segrià i cal­ci­nant cen­te­nars d’hectàrees mal­grat l’esforç impa­ga­ble de dese­nes de bom­bers, volun­ta­ris i altres ser­vi­dors públics per atu­rar una llen­gua de foc ina­bas­ta­ble pel vent i l’alta tem­pe­ra­tura. Feia dies que es temia pel còctel explo­siu d’una pri­ma­vera molt seca i una onada de calor extrema en l’època de major irra­di­ació de l’any, i ahir els pit­jors augu­ris es van con­fir­mar allà on pot­ser tenien més números, una terra dura, de secà, a la Cata­lu­nya pro­funda. Una terra que d’aquí a tres set­ma­nes tindrà el trist honor de com­me­mo­rar el desè ani­ver­sari d’un altre gran foc tràgic, el que va pro­vo­car la mort de cinc bom­bers vora l’Horta de Sant Joan, en un epi­sodi, per cert, pel qual van dete­nir dos sos­pi­to­sos que ni tan sols han jut­jat encara.

Les imat­ges de deso­lació ens col­pien ahir altre cop, i feien fere­dat, en espe­cial les del rama­der total­ment enfon­sat per la mort, més que pèrdua, de més de 200 ove­lles i diver­sos cavalls a la seva granja de la Torre de l’Espa­nyol, que amb llàgri­mes als ulls lamen­tava que no els va poder sal­var. Ell se’n va sor­tir, però li han arren­cat un tros de vida. I no és l’únic. Un foc així és com una fiblada a l’ànima de la terra, i també de la seva gent, que forma part intrínseca d’un pai­satge cada cop més erm entre els efec­tes del canvi climàtic i la des­po­blació rural. La sen­sació de tris­tesa i bui­dor els pròxims dies, entre els seus habi­tants, serà gai­rebé equi­pa­ra­ble a la pèrdua d’algú molt pro­per. El ter­ri­tori plora, i compte perquè cap racó n’està a recer, del perill. L’estiu es pot fer molt llarg, i de país només en tenim un.