Etiòpia, el futur d’Àfrica

Aquests dies Etiòpia ha viscut moments crítics arran de l’intent de cop d’estat encapçalat per un general de l’exèrcit. El seu objectiu fallit era enderrocar el govern democràtic del primer ministre Abiy Ahmed, un polític africà que en tan sols un any de mandat ha destacat pels seus esforços de renovació política i reforma econòmica en un país situat a la cua de l’índex de desenvolupament humà, en concret al lloc número 173. Sens dubte la seva és una tasca ingent, però està donant bons resultats. Amb Abiy Ahmed, Addis Abeba ha esdevingut un cop més el reflex d’una Àfrica dinàmica políticament, econòmicament, socialment i culturalment que lluita per esdevenir el continent d’èxit del segle XXI. La Xina i l’Índia rivalitzen per ser presents a Àfrica i organitzen cimeres als estats africans, mentre que Rússia no es queda enrere i el proper mes d’octubre organitza una cimera africana a Sochi. La Unió Europea i els Estats Units semblen els més absents d’aquesta cursa per Àfrica.

L’Àfrica subsahariana ha experimentat també una lenta evolució positiva quant a la democratització dels seus règims polítics, tan sovint sacsejats per fractures ideològiques, ètniques, religioses o provocades per l’explotació de recursos naturals i alimentades per interessos econòmics exteriors. El cert és que els cops d’estat han passat a ser excepcionals, i gegants demogràfics com Nigèria (amb 200 milions d’habitants), la República Democràtica del Congo (92 milions), Sud-àfrica (amb 58 milions) i la mateixa Etiòpia (102 milions) han aconseguit dur a terme recanvis democràtics, amb més o menys dificultats. Tan sols aquests quatre estats sumen una població pràcticament equivalent a la de la UE. En el terreny econòmic, l’Àfrica avança cap a la construcció d’un inèdit espai econòmic comú africà que entrarà en funcionament el proper 7 de juliol a Niamey (Níger) quan quedarà constituïda l’Àrea Continental Africana de Lliure Comerç (Acalc), que en un futur no gaire llunyà ha de reunir més de 1.200 milions d’africans que acumulen un PIB combinat de més de 3,4 bilions de dòlars. Fins ara 24 estats han ratificat l’acord, d’un total de 55.

Però un afebliment d’Abiy Ahmed esdevindria una pèssima notícia per a Etiòpia i per a tots aquests avenços polítics i econòmics de l’Àfrica. Des que va arribar al poder, el seu principal afany ha estat guarir les profundes ferides ideològiques i ètniques que han assolat Etiòpia al llarg del darrer mig segle, i concentrar-se en el desenvolupament econòmic i social en un marc de llibertat i democràcia. En només un any, ha alliberat tots els presos polítics, ha restablert relacions diplomàtiques amb el seu enemic Eritrea, ha negociat el desarmament de la guerrilla somali-musulmana de la regió d’Ogaden i ha convidat tots els exiliats a retornar al país. Fins i tot va fer arribar un missatge de reconciliació al coronel Mengistu, el que fou líder suprem de l’Etiòpia socialista i prosoviètica dels anys setanta i vuitanta del segle passat, exiliat a Harare (Zimbàbue) des de fa 28 anys. El prestigi d’Abiy ha creuat fronteres i està actuant com a mitjancer en la revolta democràtica que viu el seu veí, el Sudan. No només ha millorat sensiblement l’ambient polític, també en matèria econòmica: ha convertit Etiòpia en una de les economies que més creixen a l’Àfrica i al món, amb una previsió d’un creixement del 8,5% per al primer semestre del 2019. El primer ministre etíop ha ratificat la incorporació al nou mercat comú africà, l’Acalc, i n’ha estat un dels seus màxims defensors.

Un dels grans reptes d’Abiy Ahmed ha estat governar un complex estat federal format per una vuitantena de nacionalitats amb les seves llengües respectives, i sovint enfrontades en conflictes seculars. Al nord hi trobem pobles semítics com els amhares i tigrinyes, fundadors de l’imperi etíop i suposats descendents del rei Salomó i la reina de Sabà; al centre, est i sud, els cuixítics com els oromos, somalis i sidames; i a l’oest, els nilòtics com els pastors nuer. Tots ells repartits en nou estats regionals amb el seu dret a l’autodeterminació reconegut per l’article 39 de la Constitució etíop. El mateix primer ministre és fill d’una dona amhara de confessió ortodoxa cristiana i d’un oromo musulmà, de manera que reuneix en la seva persona les dues principals ètnies i les dues principals religions del país. Aquest tret personal l’ha ajudat a reconciliar territoris i ètnies després de dècades de violència. Tanmateix, l’artífex del fallit cop d’estat, el general amhara Asaminew, s’oposava al desarmament de les seves milícies ètniques, fins a l’extrem d’intentar derrocar el govern democràtic, amb el tràgic balanç d’almenys cinc morts, inclòs el general tigrinya Seare, que ha estat assassinat pels rebels i era el màxim aliat d’Abiy en l’exèrcit.

Etiòpia gaudeix de gran respecte a tota Àfrica per la seva mil·lenària història i cultura encapçalada per la dinastia salomònica dels negus i per l’heroica resistència que van demostrar contra el colonialisme europeu en forma d’invasió feixista italiana, a l’època de l’emperador Haile Selassie. Ara Etiòpia hauria d’enviar un missatge claríssim a tot el continent. Malgrat les dificultats, la democràcia, la llibertat, l’autodeterminació i la prosperitat econòmica i social són conceptes inclusius, mai excloents. El futur de l’Àfrica del segle XXI es juga en gran part a Etiòpia.