No eren tots morts

El 2020 ha estat un any important per al reconeixement d’una de les injustícies històriques més greus comeses contra un poble autòcton al continent americà. L’escenari ha estat Xile. La seva Cambra de Diputats ha adoptat dues mesures d’igual rellevància relacionades amb el poble originari dels selk’nam. En un pla més simbòlic, el mes de març, els diputats xilens van aprovar una moció reconeixent el genocidi comès contra aquest poble austral de l’illa Gran de la Terra del Foc, fa més d’un segle, mentre que, el 24 de juny, van aprovar una llei per afegir el poble selk’nam als nou pobles originaris vius de Xile reconeguts legalment des del 1993. Ara, la llei necessita la confirmació del Senat per tirar endavant.

A 3.300 km al sud de Santiago i davant de les costes antàrtiques, la Terra del Foc és un arxipèlag format per una illa gran i un gran nombre d’illots al seu voltant. Fa quatre-cents anys, l’illa Gran va ser batejada com l’illa de Xàtiva en honor a la ciutat del primer europeu que la va cartografiar. Però, el 1707, Felip V es va encarregar de destruir tot rastre de la ciutat valenciana: primer, cremant-la i, després, canviant el nom de l’illa pel de la Terra del Foc.

Però els europeus no van descobrir res, com a la resta d’Amèrica. L’arxipèlag estava habitat des de feia més de deu mil anys per quatre pobles, els més austral de tot el planeta: kawésqar, yagán, selk’nam i haush. Tots ells van patir una brutal i despietada colonització fins a la pràctica desaparició o, fins i tot, l’extinció. Mentre que els kawésqar i els yagán eren nòmades marins, senyors dels canals i fiords de la regió, els selk’nam eren nòmades de l’estepa que vivien de la caça del guanac a l’interior de l’illa Gran. Anomenaven el seu país Karukinka, amb una extensió similar a la de Catalunya. Quan, el 1881, Xile i l’Argentina van traçar la seva rectilínia frontera a la Terra del Foc, entre l’estret de Magallanes i el canal de Beagle, tots dos països van llançar-se a colonitzar aquestes terres. Els invasors, d’origen xilè, argentí i britànic, van arribar en dues onades: la primera per buscar or i la segona per ocupar l’estepa de l’illa Gran amb milions d’ovelles. Les víctimes principals van ser els selk’nam: havien de marxar els selk’nam perquè entressin els bens. La companyia ramadera xilena Sociedad Explotadora de Tierra del Fuego va rebre la concessió de tota l’illa Gran i necessitava buidar de població autòctona la Terra del Foc. Amb aquest objectiu, va organitzar la persecució sistemàtica dels selk’nam des del 1894 fins als volts del 1900. Julio Poppe, un argentí d’origen romanès, va ser contractat per encapçalar un exèrcit de mercenaris que tenia per objectiu exterminar els autòctons. Els selk’nam van ser víctimes de matances, segrestos, violacions i tota mena de vexacions. Els mercenaris els tallaven les mans i les orelles com a prova dels seus assassinats per rebre les recompenses per selk’nam mort. Al mateix Poppe, transformat en cabdill militar de la regió, li agradava fotografiar-se en plena cacera matant homes i dones a tort i a dret amb el seu Winchester. Van esborrar del mapa el 98% de la població. Només van sobreviure alguns nens, que van acabar servint famílies de colons de Santiago i Punta Arenas com a empleats domèstics. L’any 1974, va morir l’última descendent d’aquells nens, Ángela Loij, que encara era capaç de parlar la llengua selk’nam. Amb ella, Xile va considerar definitivament extingits els selk’nam, i així se’ls ha considerat fins avui dia als llibres de text i a internet.

El 1993, Xile va promulgar la seva llei indígena, en què es reconeixien nou pobles originaris vius: maputxe, aimara, rapa nui, atacameny, quètxua, kolla, diaguita, kawésqar i yagán. Sense els selk’nam, és clar, oficialment desapareguts a Xile. Però, fa uns deu anys, van aparèixer algunes persones que es declaraven descendents del poble extint, encapçalats per una dona, Hemany Molina, que va recuperar la seva identitat a partir de les històries que l’avi li explicava de petita. Són vuit famílies –un total de 200 persones– que han aportat proves genealògiques, documentals i testimonis de la seva ascendència selk’nam. Van formar, el 2013, la comunitat Covadonga Ona per recuperar tots els descendents selk’nam de Xile i ser reconeguts com a poble viu. D’una manera similar, al costat argentí existeix la comunitat Rafaela Ishton, formada també per uns centenars de selk’nam i reconeguda oficialment pel govern de Buenos Aires. Els selk’nam xilens coneixen algunes paraules que els va ensenyar un avi o una mare que parlava la llengua, però s’avergonyia de reconèixer-ho. Ara, els joves i la gent gran aprenen la llengua selk’nam de nou. Van escollir el nom de Covadonga Ona com a homenatge a una nena selk’nam de finals del segle XIX que es va salvar del genocidi als nou anys d’edat servint una família alemanya, però que va morir uns anys més tard, probablement assassinada per haver ajudat rebels selk’nam amagats a l’estepa. Les fotografies que existeixen d’ella l’han convertida en una icona dels pobles australs. La campanya la comunitat Covadonga Ona, aquests darrers set anys, per aconseguir que els selk’nam siguin reconeguts com un poble originari viu i no una llegenda morta ha donat, ara, els seus fruits a la Cambra de Diputats xilena. Si el Senat els acaba equiparant als altres pobles originaris del país, es podran acollir també al conveni 169 de l’OIT, de què Xile és signant, i que els ofereix una protecció addicional. Per fi, es farà justícia a un dels episodis més foscos i tràgics de la història d’Amèrica: el genocidi del poble selk’nam, que no extinció.