Plors

Fa un parell de set­ma­nes, una reacció de l’alcal­dessa de Bar­ce­lona va gene­rar con­trovèrsia i opi­ni­ons con­tra­dictòries. En una entre­vista a RAC1 se li va fer un nus a la gola i se li van omplir els ulls de llàgri­mes. També estem acos­tu­mats a veure espor­tis­tes que, en gua­nyar o per­dre con­tra pronòstic, no poden evi­tar plo­rar. Per què plo­rem i per quin motiu ho per­ce­bem de mane­res dife­rents? Hi ha molts motius per plo­rar, que la lite­ra­tura científica ana­litza des de tots els angles. Els infants plo­ren per cri­dar l’atenció dels adults, un plor que els pro­ge­ni­tors difícil­ment poden igno­rar. Qui hagi tin­gut fills sap de què parlo. Se’t con­necta un xip (de fet és una xarxa neu­ral específica) i dei­xes el que estàs fent, sigui el que sigui, per anar a veure què li passa, de manera ins­tin­tiva. Només deter­mi­na­des con­di­ci­ons cere­brals, a vega­des fruit de trau­mes d’infan­tesa, blo­que­gen aquesta res­posta pro­tec­tora.

En els adults, el plor va asso­ciat a un estat emo­ci­o­nal. Les glàndu­les lacri­mals estan con­nec­ta­des a les amígda­les, que són les estruc­tu­res cere­brals que gene­ren les emo­ci­ons. Qual­se­vol emoció molt intensa, tant si és agra­da­ble, com l’ale­gria, com si és des­a­gra­da­ble, com la tris­tesa o la por, por pro­vo­car el plor.

L’objec­tiu biològic del plor és divers, segons la situ­ació. Veure una per­sona plo­rant afa­vo­reix que hi empa­tit­zem, i en situ­a­ci­ons de violència acos­tuma a rebai­xar l’agres­si­vi­tat de l’agres­sor. No sem­pre és així, atès que, com en el plor infan­til, deter­mi­na­des con­di­ci­ons cere­brals poden oca­si­o­nar reac­ci­ons opo­sa­des. Plo­rar també afa­vo­reix que dis­mi­nu­eixi l’estrès: alen­teix el ritme res­pi­ra­tori i faci­lita l’eli­mi­nació d’hor­mo­nes asso­ci­a­des a l’estrès. També es dilata la glo­tis, motiu pel qual notem un “nus al coll”. Es cal­cula que les dones plo­ren, de mit­jana, cinc cops més que els homes, i que quan ho fan pas­sen més del doble de temps plo­rant. Una part d’aques­tes diferències és biològica, atès que el plor s’asso­cia a la neu­ro­hor­mona oxi­to­cina (i també a la vaso­pres­sina), la qual acos­tuma a ser més abun­dant en les dones. Tan­ma­teix, l’aspecte social també cru­cial és, espe­ci­al­ment en les cul­tu­res que pro­mo­uen que els homes mos­trin una for­ta­lesa que sovint és només façana. En aquest sen­tit, el camí cap a una soci­e­tat igua­litària passa també per valo­rar el plor mas­culí.

Per què veure plo­rar una per­sona pública, espe­ci­al­ment si està vin­cu­lada a la política o té un càrrec diri­gent, genera opi­ni­ons con­tra­dictòries? Diver­sos tre­balls de neu­ropsi­co­lo­gia han demos­trat que quan veiem plo­rar una per­sona can­via la per­cepció que en tenim: la veiem més càlida, amis­tosa, sin­cera i honesta, però al mateix temps també la per­ce­bem com més ines­ta­ble, mani­pu­la­ble i incom­pe­tent. Per això també ten­dim a ama­gar el plor.