Rebrotarem

La Ribera d’Ebre és una comarca que es fa lloc entre els meandres del riu Ebre, aquests revolts capritxosos i enrevessats que forma el riu en el seu caminar. No hi tenim ni arrossars ni les grans planúries del terreny del Delta ni tampoc el turisme. La Ribera és una comarca singular, que administrativament pertany a les Terres de l’Ebre però que, més enllà que estigui travessada pel riu, no en té cap, de les característiques que estan en l’imaginari de la resta de catalans quan parlen de les Terres de l’Ebre. La Ribera és terra d’oliveres, de fruita dolça, de formatges, de castells templers, de la clotxa (mengeu-la a l’hivern, no ara, quan el sol bada les pedres), de bons embotits. Malauradament també de nuclears i d’abocadors de porqueria que ens porten de fora. És una comarca germana de les Garrigues. Dues germanes que han quedat molt tocades per un incendi que se n’ha emportat boscos, conreus i animals, i que ha deixat els pagesos i ramaders amb una tristesa que només poden compartir aquells que han treballat obstinadament la terra. “No podeu arribar a entendre tot el que sento en aquest moment”, deia quan el foc va cremar una bona part del seu tros d’oliveres un pare pagès (el meu) a la seva filla, aquesta que va deixar el poble perquè la terra donava poques oportunitats de viure dignament de la terra als joves i que, passades algunes dècades, encara en dona massa poques. Molt s’ha parlat aquests dies de la gestió forestal, d’abandonament de cultius, d’inversions al territori, d’efectius d’emergències... Hi ha dues coses clares: si les polítiques vers el camp català que s’han seguit fins ara no han funcionat vol dir que s’han de canviar i que la prevenció és una feina de llarg recorregut, que no s’improvisa en dos dies. I una tercera: a la Torre de l’Espanyol, Vinebre, la Palma d’Ebre, Flix, Bovera, Maials i Llardecans, que mai no surten als mapes emocionals de ningú de fora, necessiten ajuda perquè puguin rebrotar. No els podem fallar.