L’empenta final

Parlava ahir el president Puigdemont (en el missatge que va adreçar als milers de catalans que viatjaven cap al nord de França per ser avui a Estrasburg) de l’empenta final que cal fer perquè, definitivament, Europa reconegui el dret dels catalans (dels catalans independentistes, és clar) a ser al Parlament Europeu. No es pot pas negar que ell ho ha fet, d’empènyer. Ho va fer en aterrar a Bèlgica, en ser detingut a Alemanya i viatjant arreu d’Europa exposant-se, com li pot passar avui, a l’euroordre que Pablo Casado somia. A mi em sembla que el partit serà llarg, molt llarg, però és evident que la decisió del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) d’admetre a tràmit el cas que han presentat els eurodiputats Puigdemont i Comín contra les decisions de Tajani i els seus, capgira el panorama. No és només que en pocs dies s’haurà de saber si Puigdemont i Comín són eurodiputats de ple dret (que ahir els haguessin acceptat les mesures cautelars hauria estat de matrícula d’honor); és que la justícia europea jutjarà les actuacions que l’Estat espanyol ha fet (no ha parat de fer, de fet) per impedir que més d’un milió de catalans (de dos, si tenim en compte el cas Junqueras) tinguin representació a Europa. Espanya intenta impedir que una “minoria nacional” (com es diu en el recurs de Puigdemont) sigui present a Europa, i el TJUE haurà de decidir si pot fer-ho. Serà el TJUE, i no pas ni el Constitucional, ni el Suprem, ni els Marchenas o els Llarenas de torn. A Alemanya, n’estic convençut, el paper dels catalans (de tots en general, però en particular dels que es van manifestar davant de la presó) va ser cabdal. I avui ho serà, tampoc en tinc cap dubte, el paper dels milers de catalans que es manifestaran a les portes de la seu a França del Parlament Europeu. Persistir, persistir i persistir. No és que no n’hi hagi cap dubte; és que ara, a més a més (gràcies a aquesta Espanya repressiva), diria que no hi ha cap més remei. Si Puigdemont i Comín se’n surten (que a mi em sembla que se’n sortiran), ens en sortim tots plegats. Però se’n surt, sobretot, Europa. L’Europa dels drets.