Diaris vells

Tinc uns veïns que de tant en tant em venen a bus­car dia­ris vells. Saben que sem­pre en tinc per casa i me’n dema­nen –m’expli­quen– perquè “van molt bé per fre­gar”. De fet, no cal que m’ho diguin, que van bé, prou que ho sé. Per fre­gar i també per pro­te­gir el terra dels esquit­xos d’oli, dels rega­lims de pin­tura, per nete­jar els vidres... i ves a saber quan­tes coses més.

Pot­ser un dels pri­mers records que tinc del diari és, pre­ci­sa­ment aquest, els fulls escam­pats a terra ben oberts for­mant un pas­sadís per on tran­si­tar damunt d’un espai aca­bat de fre­gar. Por­ta­des il·lus­tra­des, cròniques polítiques, els torns de les farmàcies de guàrdia, les esque­les... tot unit en el trist destí de ser tre­pit­jat. Fixant bé la mirada en l’avenç de cada peu, no fos cas que et des­vi­es­sis de la ruta obli­gada de paper i dei­xes­sis mar­cada la sola a la rajola, infracció domèstica greu motiu d’amo­nes­tació.

Tota aquesta litúrgia, però, té els dies comp­tats. La funció diguem-ne pràctica del diari des­a­pa­rei­xerà tard o d’hora quan la premsa digi­tal acabi subs­ti­tuint del tot la de paper. Ja no tin­drem fulls entre les mans, però sí baie­tes, galle­des i ter­res per fre­gar. Men­tre això no passi, però, podrem con­ti­nuar empa­pe­rant el terra i pro­lon­gar la vida de tex­tos com aquest abans que aca­bin en el con­te­ni­dor de reci­clar. Un ús ben noble al cap­da­vall, i també una cura d’humi­li­tat per a una pro­fessió que no en va sobrada.