Diaris vells

Tinc uns veïns que de tant en tant em venen a buscar diaris vells. Saben que sempre en tinc per casa i me’n demanen –m’expliquen– perquè “van molt bé per fregar”. De fet, no cal que m’ho diguin, que van bé, prou que ho sé. Per fregar i també per protegir el terra dels esquitxos d’oli, dels regalims de pintura, per netejar els vidres... i ves a saber quantes coses més.

Potser un dels primers records que tinc del diari és, precisament aquest, els fulls escampats a terra ben oberts formant un passadís per on transitar damunt d’un espai acabat de fregar. Portades il·lustrades, cròniques polítiques, els torns de les farmàcies de guàrdia, les esqueles... tot unit en el trist destí de ser trepitjat. Fixant bé la mirada en l’avenç de cada peu, no fos cas que et desviessis de la ruta obligada de paper i deixessis marcada la sola a la rajola, infracció domèstica greu motiu d’amonestació.

Tota aquesta litúrgia, però, té els dies comptats. La funció diguem-ne pràctica del diari desapareixerà tard o d’hora quan la premsa digital acabi substituint del tot la de paper. Ja no tindrem fulls entre les mans, però sí baietes, galledes i terres per fregar. Mentre això no passi, però, podrem continuar empaperant el terra i prolongar la vida de textos com aquest abans que acabin en el contenidor de reciclar. Un ús ben noble al capdavall, i també una cura d’humilitat per a una professió que no en va sobrada.