Protegim l’Arnau

Subs­cric tot el que va escriure Jaume Vidal, el cap de cul­tura d’aquest diari, en la seva columna d’aquest dilluns dedi­cada al filòsof i crític d’art Arnau Puig. Jo, com ell i com tants altres que hem tin­gut la sort de poder-nos dedi­car a l’escrip­tura de l’art (des del peri­o­disme, des de la crítica, des del comis­sa­riat...) ens sen­tim dei­xe­bles de les seves for­mes i dels seus fons de pen­sa­ment (en plu­ral, mai unívocs). El “mes­tre Arnau”, li diem sovint, amb el goig indes­crip­ti­ble que ens pro­du­eix entron­car-nos amb una tra­dició que la seva llarga vida ha arros­se­gat fins als nos­tres temps, és a dir, fins a nosal­tres. L’Arnau, que podria ser el meu avi, m’ha fet sen­tir intel·lec­tu­al­ment més des­perta que molta gent de la meva gene­ració. Des­pert que vol dir obert, crític i autocrític. “M’estan miti­fi­cant”, em deia aquests dies un pèl embo­gits en ple debat per la pre­ser­vació del seu fons per­so­nal. M’ho deia amb aquell som­riure tra­pe­lla que tant el carac­te­ritza. I m’insis­tia que sem­pre s’ha sen­tit reco­ne­gut, que se sent esti­mat pel país que estima, que no retreu res a ningú. D’altres, apro­fi­ten el mal tracte que reben (i que el reben injus­ta­ment) per treure tota la bilis que poden i més con­tra tot el que té a veure amb el país. No és (només) el seu fons el que hem de pro­te­gir. És (sobre­tot) ell qui s’ho mereix. Cal­dria esta­blir un grau de reco­nei­xe­ment màxim per a aques­tes figu­res cul­tu­rals, que, per cert, podríem comp­tar amb els dits de les mans.