Quan la solució a un problema dels ciutadans passa perquè administracions diferents es posin d’acord, ja podem esperar asseguts. Hi ha excepcions, és clar (em ve al cap la rapidesa amb què tots van posar diners per refer el Gran Teatre del Liceu), però la norma és que es tardi força més del que seria desitjable, per dir-ho finament. El cas dels passos a nivell ferroviaris clama al cel. És cert que canviar el traçat d’unes vies o construir passos subterranis requereix forçosament una inversió elevada, però si tenim en compte factors com el risc per a la seguretat i els maldecaps de mobilitat que provoquen aquests encreuaments, la despesa queda plenament justificada. A Flaçà finalment se n’han sortit. Es poden considerar afortunats.