Fronts

ERC pro­posa, si el Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal reta­lla l'Esta­tut, un front comú per reac­ci­o­nar. Qui hau­ria de for­mar aquest front? Se suposa que els més agreu­jats, que en el pla par­la­men­tari són els par­tits que van dema­nar el «sí» en el referèndum –CiU, el PSC i ICV– i els que van votar al Congrés dels Dipu­tats el pro­jecte escapçat –a més dels ante­ri­ors, el PSOE, el PNB, el BNG i CC–. Però des de la pers­pec­tiva repu­bli­cana no es trac­ta­ria d'una ingerència judi­cial en un com­promís polític entre els repre­sen­tants dels espa­nyols i els dels cata­lans, sinó que seria una into­le­ra­ble agressió d'Espa­nya con­tra Cata­lu­nya, per muti­lar un text refe­ren­dat pel poble català, motiu pel qual no hau­ria de gri­nyo­lar un front for­mat pels que van dema­nar el «sí» i per un dels que va dema­nar el «no». Quan es tracta de defen­sar la pàtria, s'han de dei­xar de banda les peti­tes incon­gruències, com la de dema­nar un govern de con­cen­tració a qua­tre per defen­sar un esta­tut que l'any 2006 era tan dolent que va val­dre la pena tren­car un govern de tres per evi­den­ciar-ho.

La veu del poble s'ha de fer res­pec­tar, i cal ser molt fi d'ore­lla per inter­pre­tar-la cor­rec­ta­ment. Fa qua­tre anys el poble va dir clara­ment que aquest Esta­tut li impor­tava ben poc o no li agra­dava, ja que només va votar un 48,8% del cens, i dels que ho van fer, un 20% van dir que no i un 5% van dipo­si­tar pape­reta nul·la. Ara resulta que aquest poble que va expres­sar el seu men­fo­tisme de manera tan con­tun­dent se sent objecte d'una agressió into­le­ra­ble, però si pares bé l'ore­lla se sent una altra música: si a la majo­ria del poble català li va rebu­far un esta­tut que es va treure de la màniga Pas­qual Mara­gall i al qual es van apun­tar els par­tits per no que­dar com uns tous, li rebu­farà igual­ment com quedi després de la reta­llada del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal. Pen­sar el con­trari és no tenir dos dits de front.