No parlaré del procés

No parlaré del procés, ni del trist paper dels polítics i les seves estratègies miserables, tampoc ho faré de les hiperventilacions tant dels que sacralitzen la monarquia i aplaudeixen les raons d’estat encara que aquestes es mengin la democràcia, com dels que esperen arribar a la terra promesa i independent que els deslliurarà de tots els mals. Els vull parlar de persones com la Kaddy i la Mariamma, dues gironines, una ha acabat ciències polítiques, l’altra les està estudiant, que el 22 de juny van guanyar el dia al pavelló de la Farga de Banyoles, on amb altres gambians, o fills de gambians, van atendre la crida que des de Banjul van fer unes autoritats entestades a redactar una nova constitució i que han enviat delegacions per recollir les opinions dels seus emigrants repartits arreu del món. A la Farga es va parlar de tot, des de qüestions de gènere, fins a la possibilitat de revertir el fet que Gàmbia continuï essent una república islàmica. Després de moltes hores de debat, els responsables, un relator, un ambaixador i un cònsol, van assegurar que comunicarien les propostes a les comissions redactores de la carta magna. Gàmbia surt de la dictadura de Yaya Jameh –va arribar al poder amb un cop d’estat– i comparo aquest procés amb el que es va viure a Espanya després de la mort de Franco, quan, sense participació popular, la Comisión Constitucional ho va donar tot fet i pastat, va plantejar un referèndum i ens haguérem d’empassar la monarquia, el tracte de favor a l’Església catòlica, o que les autonomies assassinessin l’estat federal. Les estadístiques recullen que d’un total del 67,1% dels vots, un 87,9% van ser sí. Els convocants tenien la partida guanyada. Es volia girar full, deixar enrere una dictadura salvatge i es va acceptar com a bona una proposta mínima de llibertat. I per fer-ho es va obviar la legalitat republicana i es va votar Constitució, o sigui la restauració monàrquica, una ordenació que avui presenten com el sancta sanctorum de la convivència, quan, en realitat, és un espai tancat de normes estrictes i poques prestacions, i per defensar-la, la justícia fa jocs de mans amb vergonyants presons preventives o abona lleis que ens arrabassen drets socials. No sé quin serà el resultat final, però Gàmbia ha fet un pas endavant intentant buscar l’estabilitat en una zona com el Sahel on, el darrer any, la inseguretat i l’escalada de violència ha desplaçat més d’un milió de persones, on l’impacte de les vulnerabilitats –la incertesa alimentària o les epidèmies– ha tancat quatre mil escoles i amenaça cinc milions d’infants, on molts joves marxen buscant un futur millor i alguns moren al Sàhara o creuant el mar. Aquell dissabte de juny a la Farga, aquell altre procés, va ser una lliçó de democràcia.