L’art de ser incoherent

Lle­geixo a l’heme­ro­teca de l’Heraldo de Aragón que el rec­tor de Cape­lla va ser el pri­mer a fer una denúncia per la devo­lució dels béns artístics ori­gi­na­ris de la seva parròquia tan bon punt es va per­pe­trar la muti­lació del Bis­bat de Lleida, a mit­jan anys noranta. No em sem­bla millor metàfora que aquesta: un insig­ni­fi­cant capellà fent el mil­ho­mes per pos­seir unes obres meti­cu­lo­sa­ment expo­sa­des i con­ser­va­des al Museu de Lleida i, 25 anys després, tot un govern ara­gonès incapaç de moure un dit per un retaule excep­ci­o­nal pro­vi­nent d’aquesta mateixa loca­li­tat riba­gorçana que fa més d’un segle va emi­grar als Estats Units, que ha anat pas­sant per dife­rents mans pri­va­des i que ara, ara!, tenia l’opor­tu­ni­tat de com­prar en una sub­hasta. Bé, ara no, fa dos anys, just en el mateix moment en què el pre­si­dent Javier Lambán feli­ci­tava per Nadal els ara­go­ne­sos des del mones­tir de Sixena rode­jat dels tre­sors arra­bas­sats a Lleida. El fan­farró Lambán sap que el que dona vots en nom de l’art és l’enfron­ta­ment cru amb Cata­lu­nya, no la política cons­tant i seri­osa de recu­pe­ració de l’immens lle­gat patri­mo­nial ara­gonès dis­se­mi­nat per mig món. El 1995 el més ràpid va ser el rec­tor de Cape­lla. No li va ser­vir de res. El 2019 ho ha estat un empre­sari i col·lec­ci­o­nista català com­promès amb el seu país. I ha ser­vit de molt. Ha ser­vit per dig­ni­fi­car la lluita pura i honesta per sal­va­guar­dar el patri­moni.