Efectivament, ens roben

Després de donar-hi moltes voltes he arribat a la conclusió que ens roben. El saqueig és subtil i sibil·lí. Ens diuen que ho fan en nom de la democràcia i la millora de l’economia. Ens expliquen que si es vol triomfar cal dedicar-se a les finances, que el que es porta és generar valor, i aquest axioma permet a la indústria farmacèutica justificar el desorbitat preu dels medicaments –per exemple els del càncer– no en funció dels costos de recerca sinó pel que aporten a la millora de la qualitat de vida dels pacients i la societat. Un plantejament semblant fan les indústries tecnològiques, que, investides amb el karma de l’esperit emprenedor i la innovació, exigeixen tractes fiscals avantatjosos, acusen els governs de ser un fre, fan dels monopolis un poder paral·lel i presenten l’administració com un estament burocràtic, enterrat sota muntanyes de paper, alimentat per milers de funcionaris que viuen dels impostos, la qual cosa representa una sagnia per a la societat. Els agrada acaparar molt i repartir poc, però malgrat això els creadors de riquesa han esdevingut referents i executors d’una proposta –més mercat, menys estat, menys serveis, menys inclusió, més privatitzacions– que amaga un mecanisme sinistre, l’augment de la desigualtat, la qual cosa comporta que, intentant buscar nous equilibris, alguns governants es decantin per la repressió i els numerus clausus com a factors d’estabilització. Mentre alguns financers són lloats perquè es dediquen a la filantropia –recordem la donació d’Amancio Ortega contra el càncer, mentre que als tallers d’Inditex a Àsia es paguen sous de misèria– tenim que davant del creixement del malestar social alguns economistes, polítics o mitjans, no assenyalen els extractors de rendes, els responsables de la indústria financera –a l’Estat tenim pendents de recuperar els milers de milions del rescat dels bancs– sinó que la ira es descarrega sobre la part més feble de la societat: els immigrants, perquè diuen que roben llocs de treball o es beneficien de les subvencions, o els pobres sense capacitat de reacció, presentats com a irrecuperables. S’endureixen les lleis contra els dissidents i els que denuncien que el sistema és un càstig per a les persones sense condicions bàsiques de vida. I de la mateixa manera que hi ha integristes musulmans jueus o cristians que han convertit l’Alcorà, el Talmud o la Bíblia en braç executor de la voluntat divina, massa governs intenten aturar el malestar social fent una lectura rigorista de les constitucions que els autoritza a utilitzar la violència contra la protesta legal i els ajuda a consolidar un ordre en què la por i la resignació de les classes més baixes apuntala el poder dels que, en nom de la democràcia, converteixen les lleis en eines d’opressió.