Garzón

El magistrat ha estat imputat de manera simultània per tres presumptes delictes sense connexió entre si: haver-se beneficiat de subvencions del BSCH en el seu any d'estada als EUA en excedència de la judicatura per realitzar estudis i fer conferències d'àmbit acadèmic, a canvi de donar al BSCH tracte de favor en determinats litigis judicials que el jutge ha resolt; haver iniciat la investigació dels crims contra les persones a la Guerra Civil sabent que la llei d'amnistia els hauria fet prescriure; i finalment, haver violentat els drets d'alguns imputats en el cas de corrupció Gürtel per haver gravat converses entre aquests i els advocats. Les raons que suporten aquests processos i que han estat utilitzats com a causa última en defensa de l'aplicació de la llei igual per a tots, també per al jutge Garzón, malgrat els serveis prestats en una carrera judicial dilatada, és la seva actuació en «benefici propi» o la incorrecció de les seves actuacions més enllà del fons dels assumptes.

Cal analitzar els casos un per un. Pel que fa a l'obtenció de diners a canvi de favors en relació al BSCH, no hi ha a la instrucció dades que demostrin que el magistrat s'hagi lucrat. Els seus ingressos per cursos i conferències durant el seu any sabàtic als EUA s'enquadren en el que és el pagament habitual a conferenciants en l'àmbit acadèmic. Aquesta tesi ha estat suportada per les institucions i universitats que el van acollir en aquest període. No sembla, doncs –s'haurà de verificar a la sentència del cas ara pendent–, que hi hagi raó de la qual es pugui inferir la causa d'un tracte de favor del BSCH.

És qüestionable, perquè hi ha doctrines jurídiques diferents i contradictòries, si els crims contra la humanitat, i els de la Guerra Civil ho varen ser, poden prescriure o no; per tant, l'inici de la instrucció no pot ser causa de prevaricació perquè no hi ha una doctrina jurídica ferma i única que hagi estat violentada per l'actuació del jutge. És cert que es pot qüestionar l'oportunitat de la mesura i la seva utilitat política una vegada segellat el passat amb el pacte polític que va suposar la llei d'amnistia, però també ho és que iniciat el procés el jutge es va inhibir del cas en raó que la recerca de les fosses dels morts i la seva identificació, és a dir, l'obtenció de l'evidència del delicte, corresponia a les audiències territorials on aquestes es trobaven. Si hagués prevaricat el jutge Garzón no hauria reconegut la seva manca d'autoritat en el cas més enllà del dubte que inevitablement existeix sobre si els genocidis prescriuen, qüestió que ningú no va plantejar en el cas seguit pel mateix jutge contra Pinochet, acusat de delictes de la mateixa naturalesa...

La inviolabilitat de les converses entre encausats i advocats han de tenir límits pel que fa a delictes econòmics, si existeix la presumpció que aquests actuen per protegir el patrimoni d'aquells, fruit del robatori o la corrupció. És palès que fins i tot en els casos en què els acusats han estat condemnats, aquests patrimonis no han estat quasi mai trobats i els encausats han gaudit del botí del seu delicte després de complir la pena. No es pot negar el dubte que genera respecte la a inviolabilitat de les persones actuacions per evitar que s'amaguin a la justícia els patrimonis fruits del delicte, però inferir d'aquí una causa que inhabiliti el jutge sembla excessiu.

Vista la simultaneïtat de les causes, és difícil que cap de les tres no acabi en condemna, i la feble base per la imputació dels presumptes delictes, tots ells valorats com a greus, no és aventurat afirmar que l'enveja, l'animadversió, la venjança i la voluntat de notorietat han pogut ser ingredients de les instruccions judicials. Té ara la justícia l'oportunitat de fer un servei a la ciutadania demostrant l'absoluta igualtat de tots davant de la llei o alternativament evidenciant que la inevitable imperfecció de les lleis permet fer-ne un ús excessiu i castigar amb el màxim rigor qui com a molt hauria comès un error o una falta.

Potser la prevaricació, és a dir, dictar sentències injustes sabent que ho són, es donarà si el jutge és finalment condemnat i inhabilitat, perquè és cert que els instructors –el fiscal s'ha inhibit o oposat fermament en tots els casos– poden tenir intencionalitats concretes. Si això succeís hauríem de canviar algunes lleis per evitar que una interpretació esbiaixada faci possible una condemna greu per una falta menor... La perversió és buscar el mal dels altres sense benefici per a ningú. Hem d'evitar que les nostres lleis ho permetin per desproporció entre delicte i pena.