1969: saludar l’Ebre

Aquests dies de juliol fa 50 anys vaig anar a bus­car l’Ebre, i no em va cos­tar gaire: des de Vila­nova vaig pujar en una d’aque­lles car­ra­ques fer­roviàries (fusta, fum i ferro) que, en qua­tre hore­tes, em dipo­sità a Ascó on, sota el rellotge de l’estació i fumant el seu Cel­tas sacer­do­tal –sense fil­tre–, m’espe­rava Joan Masip, de Cabacés, al Pri­o­rat, que lla­vors era rec­tor de la feli­gre­sia de la Torre de l’Espa­nyol, al marge esquerre del riu, un poble que ara –en raó de l’incendi de fa tres set­ma­nes– ja deu conèixer tot Cata­lu­nya.

Mossèn Masip (Cabacés, 1927-Benis­sa­net, 1990), amb aquell aire ine­vi­ta­ble de mossèn Tronxo que gas­tava, em va dur al marge dret de l’Ebre, al pas de barca per anar a l’altra riba, i es limità a dir-me: “Aquí el tens.” Em sem­blava impos­si­ble veure’l de tan a prop, amb aquell fru-fru aigua­lint les arrels de xops i tama­rius, d’àlbers i pollan­cres, llis­cant amb fluència, com pit de dona a punt de reben­tar. I la tra­vessa de les aigües, imatge i símbol del camí de la vida, de l’ori­gen segur al destí incert. Em sen­tia flo­tar damunt la bar­cassa, tot ben aire­jat, en com­pa­nyia de car­ros, mules i algun cotxe, d’aquell català ribe­renc que res­so­nava a les meves ore­lles juve­nils amb la gràcia de les sentències medi­e­vals.

Aque­lla set­mana esti­uenca a la Torre va supo­sar la meva immersió física i metafísica –com els hindús quan es bate­gen al Gan­ges– en el dolç líquid dels temps geològics, en el riu dels ibers que dona nom a Ibèria, aquesta Península “ina­ca­bada” que deia el gran Gaziel. Ha pas­sat una deter­mi­nada quan­ti­tat de temps –una misèria com­pa­rant-ho en ter­mes també geològics–, però sig­ni­fi­ca­tiva huma­na­ment par­lant. Per mi, és com si fos abans-d’ahir, tot i les con­si­de­ra­bles con­vul­si­ons que ha sofert la comarca, aquesta Ribera d’Ebre que es merei­xia molta millor sort que la que la història li ha depa­rat. Quan hi vaig acu­dir per pri­mer cop ningú no havia sen­tit par­lar, encara, de nucle­ars –aviat arri­ba­rien els male­tins de Fecsa sub­or­nant pro­pi­e­ta­ris de ter­res i ajun­ta­ments–, però l’Ebre ja s’estava domes­ti­cant, amb les grans pre­ses de Mequi­nensa i Riba-roja (que s’aca­bava d’inau­gu­rar i que vaig poder visi­tar) i, aviat també, els anys 1973-74, el fran­quisme tec­nocràtic de l’Opus, en estreta aliança amb els ian­quis del Banc Mun­dial i amb una alta bur­ge­sia finan­cera cata­lana, ja com­ple­ta­ment des­ca­ta­la­nit­zada, com­ple­ta­rien l’ope­ració pre­sen­tant el gran pro­jecte de trans­va­sa­ment de l’Ebre en dues direc­ci­ons: cap al nord, Tar­ra­gona i Bar­ce­lona, i al sud, cap a Cas­telló i València.

Era l’inici, amb els bai­xos preus agra­ris, de l’emi­gració rural a les grans ciu­tats, del des­po­bla­ment i l’aban­do­na­ment dels camps, de la tec­ni­fi­cació abu­siva de l’agri­cul­tura, del sacri­fici de la rama­de­ria fores­tal i de l’explo­tació fami­liar agrària i, alhora, d’implan­tar en aquests espais gai­rebé sense gent aque­lles infra­es­truc­tu­res de proveïments d’ener­gia i aigua que farien encara més grans les àrees urba­nes i indus­tri­als. És que, amb tot aquest procés, algú se sorprèn que tants llocs de la Cata­lu­nya agrària es deser­titzi i es cremi? El que s’ha cre­mat vora l’Ebre encara ho porto ben viu al meu cor.