Inquietant

Davant d’un cas d’assas­si­nat que se li pre­senta, el comis­sari Mon­tal­bano, la cri­a­tura del mala­gua­nyat Andrea Cami­lleri, té la cer­tesa que és la “vella màfia” qui ha comès el crim. Ho sap perquè aquesta banda, diu, és “mes­tra de la semi­o­lo­gia” i “s’explica” a través de senyals. Així, con­ti­nua Mon­tal­bano, si el cadàver té una pedra a la boca, ha estat mort perquè ha par­lat massa; si li han ampu­tat les mans és perquè l’han enxam­pat robant; si li han posat les saba­tes sobre el pit és perquè “se’ns volia esca­par”; si li han arren­cat els ulls és perquè “no es volia ren­dir a l’evidència”...

En política, per sort, no hem de recórrer a codis sinis­tres com aquests per inten­tar des­xi­frar enig­mes. Ara, per exem­ple, tenim la incer­tesa sobre la inves­ti­dura de Pedro Sánchez, que ens té ocu­pats i entre­tin­guts. Per uns, el líder del PSOE es limita a fer tea­tre, a simu­lar dis­crepància amb un aliat, Podem, amb qui ja tin­dria tan­cat un pacte de govern. Per altres, en canvi, els atacs a Igle­sias for­men part d’una mani­o­bra de pressió a la dreta fomen­tada per l’Íbex 35 perquè des­lliuri Sánchez d’hipo­te­ques pode­mi­tes i inde­pen­den­tis­tes. Aviat veu­rem el sen­tit de les diver­ses estratègies. Men­tres­tant, el serial de la inves­ti­dura ser­veix també per dis­treure l’atenció sobre les explo­si­ves reve­la­ci­ons de Público sobre el segui­ment dels ser­veis secrets a la cèl·lula ter­ro­rista del 17-A. El silenci ofi­cial ali­menta les sos­pi­tes. I el dubte, ja se sap, és molt inqui­e­tant.