Benvinguts al sí perquè sí

Faltava el menyspreu amb què aquest divendres la ministra Celaá, des de La Moncloa, ha descartat donar cap explicació sobre les relacions –gairebé laborals– entre l’imam de Ripoll i els serveis secrets espanyols. “No estem en aquest tema”, ha dit la portaveu del govern espanyol mentre despatxava, displicentment, els periodistes (catalans) que preguntaven per un escàndol que en qualsevol país mínimament democràtic hauria fet caure el govern. No hi haurà cap comissió d’investigació al Congrés dels Diputats i els responsables de la seguretat de l’Estat continuaran negant-se a comparèixer davant del Parlament de Catalunya. Aquest menysteniment per un atemptat tan traumàtic com el del 17-A va en la línia del règim: no se’n parla enlloc, no se n’escriu ni una ratlla, no es reconeix cap responsabilitat... La societat catalana està sola contra l’estat a qui paga els impostos i, també, contra un sindicat de mitjans de comunicació que menteix coordinadament i pacta un silenci absolut quan consideren que és perillós que la ciutadania conegui la veritat. L’agressivitat de les elits madrilenyes és tan gran que ja ni tan sols accepten el retorn al peix al cove com a sistema de relació amb els partits catalans. Pedro Sánchez pretén que ERC i JxCat el votin sense cap mena de negociació ni concessió. Encara més, el candidat socialista posa com a condició a Podemos per pactar que abjuri del seu programa polític i que Pablo Iglesias es declari disposat a acceptar sense reserves qualsevol sentència. Això, i que digui, públicament, que el lloc adequat per als presos independentistes és un centre penitenciari i que, a més, si se’ls demana s’afegiran a una nova suspensió de l’autogovern català, via 155.

O sigui que hem entrat en l’època del cove sense peix. El líder del PSOE dona per suposat que els diputats catalans li donaran suport, encara que exhibeixi la màxima desconsideració per als seus partits i per als ciutadans que els van votar. Benvinguts al sí perquè sí.