Keep calm
La moral perduda d’ERC
Almenys des de l’1 d’octubre, ERC ha trepitjat tots els bassals. Va oblidar l’estratègia unilateral que havia omplert carrers i urnes amb dos milions llargs de ciutadans conscients i mobilitzats i, sense perdre ni un minut a justificar-ho, va passar a buscar una aliança estable amb el PSOE. Tot plegat, cobertura autonòmica per a la professionalització de centenars de quadres que havien d’estar sempre al govern, sols o alternant aliances amb el PSC i Junts. I, com a complement, la creació i/o l’enfortiment d’un entorn empresarial molt dependent de les canonades de diner públic que se’ls ha fet arribar, durant anys, des dels àmbits de decisió d’ERC.
Però tot això no explica l’actual desgavell del partit. Sobretot perquè aquest comportament no es distingeix gaire del de la resta de les sigles que es reparteixen el pastís polític i institucional d’aquest país. El problema que arrossega ERC és que ha entrat en una crisi moral que no són capaços de resoldre i que tot indica que s’aprofundirà en el llarguíssim camí que encara falta fins al 30 de novembre. La col·lecció de barbaritats que deuen emmagatzemar dotzenes de mòbils dels dirigents dels últims temps són munició de reserva per a qui es vegi perdedor.
I això ens porta al moll de la qüestió. El catalanisme, des de finals del segle XIX, també és un espai ètic que va molt més enllà de la política. Per això el Barça no pot jugar brut i per aquesta raó, també, la confessió de Jordi Pujol va impactar tan brutalment en la societat catalana. El nacionalisme espanyol, en canvi, no té cap problema amb les martingales del Reial Madrid i tolera perfectament que l’emèrit hagi estat un gàngster i un depredador sexual. L’espanyolisme no té escrúpols i ho fa saber. El catalanisme, per contra –per naïf que pugui arribar a semblar–, és una causa justa que necessita tenir la raó per continuar vertebrant aquesta societat. I ERC, per ara, ha traspassat la ratlla de l’honradesa.