Assassinat constitucional

Un país no només ha de ser una nació, sinó que n'ha d'exercir. Catalunya ho és, evidentment. Perquè conserva tots els elements definitoris del terme, però sobretot per la voluntat de ser-ho de la immensa majoria de la seva gent. Però ara es decidirà si és subjecte nacional de decisió. Aquells que analitzen el tortuós procés de l'Estatut únicament des de la perspectiva del contingut –si es retallen 3 articles o 30– han de saber que és una altra cosa el que està en joc. Si l'última instància per modificar la Constitució espanyola és la voluntat del poble espanyol sense que cap institució pugui violentar aquesta voluntat, caldrà decidir si en el cas de l'Estatut és el poble català aquesta última instància. La lamentable situació del Tribunal Constitucional amb l'incompliment de la pròpia disposició constitucional sobre els terminis de mandat dels seus membres és un agreujant. Però no el delicte. En un assassinat es pot estudiar si hi ha l'agreujant d'acarnissament o no. Però no perquè es desestimi l'agreujant, la víctima torna a la vida. L'assassinat hi és igual. Amb l'Estatut passa un fet similar. El problema no és qui retalla l'Estatut aprovat per la ciutadania catalana en referèndum. Sinó que es retalli. I no pel simple fet de l'amputació, sinó perquè suposa situar una institució per sobre de la voluntat popular democràticament expressada. Tan difícil és que els principals partits catalans acordin posar en una moció parlamentària el clar rebuig a un fet tan antidemocràtic?