El relleu a Downing St

La nova etapa que s’obre al Regne Unit amb l’adeu de The­resa May i el nome­na­ment de Boris John­son com a nou pri­mer minis­tre arrenca amb molta incer­tesa i expec­ta­ti­ves desi­guals davant el repte que supo­sarà afron­tar la cul­mi­nació del ‘Bre­xit’ i la pressió inde­pen­den­tista a Escòcia. Les simi­li­tuds del nou inquilí del 10 de Dow­ning Street amb el pre­si­dent dels Estats Units Donald Trump no sem­blen un bon auguri i caldrà com­pro­var si la màxima res­pon­sa­bi­li­tat que assu­meix tem­pe­rarà o no tota la radi­ca­li­tat, el popu­lisme i la duresa de plan­te­ja­ments que ha exhi­bit com a can­di­dat.

Aquest lide­ratge té un punt de lògica en el sen­tit que per pri­mer cop des del referèndum en què els ciu­ta­dans van votar a favor de la sor­tida de la Unió Euro­pea, el Regne Unit tindrà com a pri­mer minis­tre un defen­sor afer­ris­sat d’aquesta sor­tida. Ni ho era David Came­ron, ni ho ha estat The­resa May, que ha vist refu­sats tots els seus esforços per orde­nar-lo i sua­vit­zar-lo amb un acord amb la UE. John­son, des de l’ala dura del Par­tit Con­ser­va­dor, és par­ti­dari sense embuts del ‘Bre­xit’ i defensa la sor­tida sense acord.

Ara bé, un ‘Bre­xit’ en aques­tes con­di­ci­ons abans del 31 d’octu­bre –que és la data límit acor­dada amb la UE–, tindrà con­seqüències greus a àmbit econòmic i social i també redo­blarà l’aposta per un nou referèndum d’inde­pendència a Escòcia, par­tidària de con­ti­nuar a Europa. En aques­tes cir­cumstàncies, cal con­si­de­rar també que Boris John­son arriba a Dow­ning Street amb el vot d’uns cen­te­nars de mili­tants del Par­tit Con­ser­va­dor com a únic aval democràtic. Els labo­ris­tes ja han anun­ciat una moció de cen­sura, però no sem­bla que deci­si­ons d’aquesta importància i reper­cussió per al país i el seu entorn es puguin pren­dre sense un aval més con­sis­tent de les urnes.