Fem catalanisme

Entrem de nou cap a la nostra veritable identitat, cap al que ens ajunta, ens fa sentir poble. El catalanisme. No pas el catalanisme polític, sobretot! Oblidem l’adjectiu polític... fins i tot el substantiu política. El catalanisme, aquell sentir-nos un amb aquest tros de terra que va del Pirineu al Mediterrani, esclat de l’orogènia pirinenca-alpina, aquell sentir-nos amb tot el que som, la història, la cultura, la manera d’organitzar-nos, la capacitat de fer empreses, de treballar, si cal, en un racó d’entrada, aquest saber la nostra rondalla de la Història... Aquest, especialment, sentir-nos i veure’ns en els capgrossos i els gegants, la Patum, el xiquets, els torrons i la ratafia, el vi d’Alella i l’esplet de vins renascuts després de la fil·loxera... de veure’ns a les fires. I a la cultura de més amunt... en els nostres poetes, especialment els escriptors del modernisme i el noucentisme. I l’Espriu... oh, que cansat estic d’aquesta terra…! Les cançonetes populars, qui no sap: “Al carrer de dalt hi ha una finestreta, passa un senyoret i hi tira una floreta”? Qui no sap: “Mon pare no té nas, ma mare és xata”?

El magnífic historiador Ruiz-Domènec, en el seu recent Informe sobre Catalunya, explica el fenomen sociològic: “A Catalunya, la dècada dels cinquanta mostra la distància entre el temps històric, lent, condescendent, i el temps vital, accelerat, exigent. Però va ser l’època de la sembrada; sense el que es va fer llavors, no s’entendria el que va succeir després. El règim de Franco va ser dinamitat des de dins.” Deixem de banda els partits polítics i les seves trifulgues; si no, quedarem encallats amb ells per sempre més. Tornem a dir: “Esmola que esmola fes dagues, daguer.”

Tornem a recitar: “Ben ajagut a terra, com me plau el veure davant meu en costa suau un prat ben verd sota d’un cel ben blau!”. I... sobretot… no caiguem pas en la temptació d’esmentar l’Oda a la pàtria, del poeta, “adeu, España”. Reposem. Tornem a recórrer els carrers de l’Eixample de Barcelona, i sentir-nos dins la Diputació, el Consell de Cent, la Provença, la Mallorca i la València... Dins Aribau, Balmes, Urgell, dins de Viladomat i Villarroel. Mirem extasiats la casa Milà i el drac de la casa Batlló, i tot en Domènec i Muntaner. Pugem al Tibidabo, des d’on veurem el mar i tota l’estesa de la Barcelona que existeix des de ni se sap quan –que cada dia són més les troballes de sota terra–, i que s’estén cap a la Vila Olímpica prop de la misèria... dels espais no pas buits, sinó plens de tristesa. I el Mont dels Jueus. Anem cap al Pirineu, tes blanques comes parlen de l’eternitat.

Parlem en catalÀ... Fem-nos-hi amb la ment i el cor. No deixem que ningú ens prengui la paraula, els mots que ens expliquen aquesta terra, i tot el planeta, els mots que ens parlen de les constel·lacions, i ens diuen Ossa major, els forats negres, ens diuen lluna i no pas luna, ni lune. Ens diuen t’estimo. Retornem al nostre catalanisme. Però... podem deixar-nos anar dins aquest altre somni? Podem relaxar-nos ara sense parlar de Spain, podem...? Podem quan els nostres governants, els que vam escollir aquell 2017, es troben entre reixes, a l’espera d’una sentència brutal?

Podem abandonar el subtítol de l’historiador: Una història de rebel·lia, 777-2017?