Senyor Illa, em sap greu

President, aquests dies de Nadal, concretament el dia de Sant Esteve, hem assistit a dos esdeveniments brillants amb un panorama del País que us deixen sense arguments. Heu comunicat, recentment, ufanós, el canvi que copseu, dèieu, a la societat catalana: “Ja hem passat pàgina… Catalunya inicia un nou cicle.” Enteníem el significat, Sr. Illa, del vostre cofoisme. S’ha acabat definitivament el procés. Sí. Us hem entès. I ens hem quedat amb les ganes de demostrar-vos el vostre gran error.

I És que Catalunya, amb tots els països abraçats, n’ha sofert un piló, de canvis de cicle. Només us n’anomenarem algun: 1714, destrucció de la Nació iniciada el 785 pels carolingis; 1812, amb Napoleó que annexiona Catalunya a França convertida en quatre departaments; 1931, inici de la República; 1939, les bombes pel cel de Barcelona, després de dos anys de fronts d’Aragó i Ebre; 1975, amb la mort del de les bombes, “Transición”, “Café para todos”; 2017, 1 d’Octubre, amb el referèndum que vota per gran majoria la conversió de Catalunya en un estat independent, assalt a les institucions amb la Santamaría a la Generalitat, i... el 155, i empresonament i exili dels nostres polítics. Cap més, encara, President, de canvi de cicle. I vós ens n’anuncieu un altre que us enlluerna.

Dos senzills esdeveniments, concretament el dia de Sant Esteve: el concert de Nadal, al Palau de la Música Catalana, i l’acte recent d’Andreu Buenafuente al Teatre Victòria, amb aforament intens. Tot i que el concert de Sant Esteve, aquest any, ha ofert una diguem-ne sorpresa quan, després d’una maquíssima primera part de nadales catalanes, s’obre una altra part amb cants de Nadal de tot el món. S’ha estès el cant en anglès, el nou Koiné, que la televisió catalana escrivia a sota, sovint sense traduir algun paràgraf a la llengua catalana, que el “Merry Christmas” tothom sap què vol dir. Es feia llarga, aquella part del concert, tant que faig callar la meva amiga que al meu costat xiscla “No hi haurà El cant de la senyera!”. Prenc una mica de vermut negre, a poc a poc. M’arriben whatsapps: “No hi haurà El cant de la senyera”… salten amb signes d’exclamació i emoticones amb ganyotes…, “ja veurem que el president Illa tenia raó”. Ara, la segona part internacional del concert ens ofereix nadales del continent de l’Amèrica del Sud, que diu el presentador. Torna a saltar l’amiga: “No ho veus? Ara en castellà. És tan clar! Es carreguen el veritable himne del nostre poble!” Però ens anuncien una tercera part. Ara amb noves cançons ben tradicionals nadalenques, amb l’Adagio corresponent, que deixa sense remor tot l’aforament. I la meva amiga sobretot. Quan ens diuen “Ara, l’última cançó del concert”, es canta una altra nadala. A casa callem.

De sobte, amb potència, ressona pels espais: “Al damunt dels nostres cants / aixequem una Senyera / que els farà més triomfants.” I, de sobte, s’estenen senyeres penjant en semicercle per la daurada nau. Senyeres i aplaudiments intensos, i el crit de..., no pot ser, President, el crit deia “Independència, in, inde, independència”. La meva amiga agafa un got i s’hi tira vi ranci amb un raig de moscatell, la clàssica beguda de Selva endins. Tot seguit, sense aturador, se’ns ofereix el Teatre Victòria, ple de gom a gom, en una representació recent d’un Buenafuente saltant per l’escenari amb una sàtira crítica de l’anomenada política que alça de les butaques aplaudiments i rialles, cada cop més esplendorosos. Gags crítics i xiscles del públic que retrunyen més intensament amb un Andreu Buenafuente vestit de rei amb la Bàrbara. Riures i més aplaudiments, ara pujats de to.

Hem sentit el President de la Generalitat, després de l’acte del Palau, enganxat a la Senyera. Ha enfilat, solemnement, les escales de la Generalitat de Catalunya, aquella que ocupà la Soraya. On és allò del “canvi de cicle”? Parla de diverses qüestions que no alcen cap escletxa de “tot s’ha acabat”. President Salvador Illa, toqueu de peus a terra, no us il·lusioneu davant una crisi interna de l’independentisme que llegiu com a triomf de la minsa victòria electoral. Mireu-vos al mirall i no hi vulgueu veure mai més el rostre de Via Laietana, d’aquell 8 d’octubre del 2017.