Un negoci d’èxit

Aquests dies, els car­rers de Bar­ce­lona comen­cen a estar plens de publi­cat del Fes­ti­val Cir­cuit. Un esde­ve­ni­ment dedi­cat al públic homo­se­xual inter­na­ci­o­nal que ser­veix perquè Bar­ce­lona se situï al cap­da­munt de les ciu­tats gay fri­endly del món. Real­ment seria una ini­ci­a­tiva llo­a­ble si el seu objec­tiu fos la nor­ma­lit­zació del col·lec­tiu i de les seves neces­si­tats. No és que no hi hagi alguna ini­ci­a­tiva en aquest sen­tit. Hi és. Però en rea­li­tat el Cir­cuit és sim­ple­ment una festa comer­cial que mou molts diners i que omple Bar­ce­lona d’una nor­ma­li­tat enve­ja­ble.

Però el que ven acaba estant fora de la nor­ma­li­tat. Publi­ci­tat amb cos­sos total­ment escul­tu­rals que si fos­sin de dona ja hau­rien gene­rat la pro­testa de col·lec­tius femi­nis­tes. Una festa dar­rera l’altra en les quals el sexe, l’alco­hol i la droga estan al cap­da­munt dels objec­tius a tro­bar al llarg de la nit per a part dels assis­tents. Una mul­ti­tu­dinària tro­bada a les pis­ci­nes de l’Illa Fan­ta­sia que, al final, és el que acaba calant en el sub­cons­ci­ent. I no és que tot això no exis­teixi ni s’hagi de vetar o ama­gar. Ni de bon tros. Aquest públic exis­teix, com es demos­tra any rere any. Altra cosa és quan el pro­ducte es pre­senta com a repre­sen­ta­tiu del col·lec­tiu gai. Sim­ple­ment no ho és. La tipi­fi­cació dels gais com a joves hiper­mus­cu­lats que només bus­quen anar de festa és irreal. Exis­tei­xen les pare­lles homo­se­xu­als amb fills, per exem­ple. Hi ha gent que sim­ple­ment se’n va al llit amb gent del seu mateix sexe i que no té res a veure amb el públic del Cir­cuit. En defi­ni­tiva, que no s’hi iden­ti­fica.

I al final, el que s’acaba per­pe­tu­ant és aquesta imatge externa d’una Bar­ce­lona on tot es pot fer, on no hi ha nor­mes i on la màniga ampla és a l’ordre del dia. El Cir­cuit està molt bé si es pre­senta com el que és: un negoci que, a més, bene­fi­cia esta­bli­ments comer­ci­als i res­tau­ració. La trampa és si es vol fer pas­sar com una acti­vi­tat més de nor­ma­lit­zació d’un col·lec­tiu que, malau­ra­da­ment, encara és vul­ne­ra­ble.