Resignats

La de turista, diguin el que diguin, no deixa de ser una feina ben abne­gada. Cues per arri­bar a lloc, per entrar a un espec­ta­cle, per dinar en un res­tau­rant... i tot ple­gat embol­ca­llat amb la calor insu­por­ta­ble d’aquests dies. Però com que el nivell de paciència és estric­ta­ment pro­por­ci­o­nal als dies de vacan­ces que fas, a mi em sem­bla que tot ple­gat es porta prou bé. Hi ha poques oca­si­ons, en què el nivell de resig­nació i de paciència voreja el límit. I a mi em sem­bla que una d’elles és la que tenim cada any a l’aero­port del Prat amb les vagues cor­res­po­nents. Si no hi hagues­sin vagues, ja no seria el Prat i ja no seríem estiu. For­men part del pai­satge. O és que vostès no recor­den, any rere any, aque­lles cues de gent per acce­dir als con­trols d’accés? O els cen­te­nars de vols sus­pe­sos perquè ara fa vaga un, ara fa vaga un altre? Si és que vostès no han tin­gut el plaer de patir-ne cap (és una iro­nia, és clar), fixin-se en les cares de la gent. Em pre­gunto què pen­sen, els milers de turis­tes que ens visi­ten cada any. Alguns que­den pen­jats sense vol, d’altres han de dor­mir al terra per endar­re­ri­ments demen­ci­als, els altres per­den l’avió perquè hi ha cues d’accés llarguíssi­mes, i alguns anys els veus la cara quan, un cop ater­rats, s’ado­nen que hi ha vaga de taxis, de metro, o de les dues coses, i no saben com arri­bar a destí. Em pre­gunto què pen­sen, tota aquesta gent? Quina imatge els queda, del nos­tre país? Tor­na­ran? O és jus­ta­ment per això, perquè sabem que tor­na­ran, que ens ho podem per­me­tre? A finals de juliol va ser la vaga del per­so­nal de terra d’Ibe­ria, que va obli­gar a can­cel·lar cen­te­nars de vols. I aquest diven­dres es veu que hi ha vaga dels ser­veis de segu­re­tat i vigilància (sí, vaga en els matei­xos ser­veis que el 2017, quan l’aero­port del Prat –més cone­gut com Josep Tar­ra­de­llas pel Con­sell de Minis­tres– es va col·lap­sar del tot). Feina sacri­fi­cada, la de turista. I impo­tent, perquè s’ha de limi­tar a patir les con­seqüències men­tre les admi­nis­tra­ci­ons per­me­ten la mateixa situ­ació any rere any. Ànims, doncs, si tenen algun vol a la vista. I sort.