El paper de presos i exiliats

En els darrers dies hem assistit a unes quantes picabaralles entre polítics, entre polítics i entitats socials o entre polítics i periodistes que, al meu entendre, venen donades, en gran part, per la discussió, soterrada, de quin ha de ser el paper dels presos i els exiliats en el futur del moviment independentista, entès com un moviment que perdurarà en el temps i en l’objectiu però que ha de planificar molt bé cap a on va i, sobretot, no pot tenir pressa a assolir un objectiu tan complicat com és la independència del Regne d’Espanya. Ah, i no obvio que també hi ha una batalla pel lideratge polític dins d’aquest bloc i que a una part dels que participen en aquesta lluita partidista tant els fa el resultat final. Però només a una part, i m’atreviria a dir que minoritària.

Torno, doncs, al que, al meu parer, ha de ser una de les discussions de fons en el rearmament del moviment després de la sentència, ja que abans és ja impossible en partir d’un pecat original, no haver arribat a un acord estratègic de mínims: el paper dels presos i exiliats. Un país no es pot dirigir ni des d’una presó ni des de milers de quilòmetres de distància. La història de Catalunya, malauradament, ja en té exemples. I tots sabem, i estaria bé tenir-ho present, com van acabar. I m’atreviria a dir que un partit tampoc es pot controlar des d’una presó o des de l’exili, tot i que, en aquest cas, és cosa dels seus afiliats decidir fins on segueixen la veta.

D’exemples n’hi ha molts. Però el PSUC de la lluita antifranquista en seria un. I qualsevol moviment d’alliberament nacional europeu. Que ho preguntin a irlandesos o bascos i no val a dir que són moviments diferents perquè aquí no hi ha violència. Cert, però el nivell de repressió és igual, o superior en alguns casos. En aquests tres casos, els dirigents polítics marcats per la repressió, ja sigui amb la presó o l’exili, passaven a un altre estadi i eren substituïts per persones amb les mans lliures per prendre decisions. En cas contrari, seguirem donant voltes en cercle i les idees es podriran. I això no vol dir, com passa també en aquests moviments, que els represaliats, i els seus familiars, no hagin de ser protegits i siguin claus en el procés. I tant, però cadascú en el seu estadi.