L’embolcall

A finals de juliol Òmnium Cultural i l’Assemblea Nacional Catalana van fer una roda de premsa conjunta en la qual van reclamar als diferents actors de l’independentisme “unitat estratègica”. Elisenda Paluzie va dir que calia reprendre “un full de ruta, una unitat estratègica”, mentre que Marcel Mauri va parlar del “consens estratègic i la resposta unitària davant de la sentència”. Només de pensar-hi una mica, ja veiem que “unitat estratègica” és una redundància. Quina mena d’unitat seria, la dels que no comparteixen estratègia? No tindria ni solta ni volta. És una definició que es va encunyar per superar una visió maniquea i parcial del concepte “unitat”, que portava implícita la supressió de la diversitat de l’independentisme i la confecció sistemàtica d’una sola llista electoral.

Malauradament cal, doncs, abarrocar-ho i anomenar “unitat estratègica” allò que ben senzillament s’anomenaria “unitat”. Les crides a la unitat estratègica podrien fer-nos pensar que l’independentisme té un gran catàleg de dreceres i viaranys per arribar a la independència i que les discussions giren al voltant de quin és el millor camí. Res més lluny de la realitat.

Dimarts passat vaig ser a la presó de Lledoners, on vaig poder conversar amb Oriol Junqueras i Raül Romeva. Parlant d’aquest assumpte, el de Sant Cugat va posar un exemple ben gràfic: “Els discursos dels diversos partits i les entitats de la societat civil no són tan diferents, el que canvia és l’embolcall.” Si el que ens preocupa és la “unitat estratègica”, estiguem tranquils perquè ja fa temps que hi hem arribat. El problema és que no es nota. Tothom convé que cal guanyar temps, rumiar, convèncer i reforçar-se i així ho han expressat totes les organitzacions d’una manera o una altra, ja sigui cridant-ho en veu alta o xiuxiuejant-ho mig d’amagatotis. Ara el que convindria és reconèixer-ho i deixar d’esbatussar-se pels colors de l’embolcall.