L’etern búnquer del madridisme

El mes de març del 1977, ara fa 48 anys, es va publicar un article a la desapareguda revista Destino signat per l’escriptor Lluís Racionero i titulat “El búnker del fútbol”, en el qual es queixava del fet que els àrbitres constantment afavorien el Real Madrid en detriment dels altres equips de la lliga. L’autor establia un paral·lelisme amb la situació política del moment a Espanya: amb Adolfo Suárez al capdavant del govern, s’acabava de celebrar el referèndum sobre la reforma política i faltaven pocs mesos per a les primeres eleccions lliures de la Transició. Els franquistes que van sobreviure a Franco, molts dels quals eren diputats, senadors, membres del Consell del Regne o periodistes del diari El Álcazar, eren anomenats popularment “el búnquer” pel seu immobilisme i la resistència als canvis polítics que estaven arribant.

Racionero relaciona aquest madridisme evident i recalcitrant dels àrbitres amb l’augment del sentiment independentista: “¿Cuándo se verá claro que el separatismo lo provocan los centralistas con sus arbitrariedades y, en este caso, con sus árbitros?”, escrivia. Donant una perspectiva de les dècades anteriors, escriu: “Como en bastantes otras cosas, esto es lo que ha sucedido estos 40 años en fútbol, en los cuales el Barcelona se ha visto obligado a jugar en un Campeonato de Liga en el que los árbitros y el Comité de Competición son elegidos, pagados y controlados por Madrid.” També parlava d’un “rosario de escándalos arbitrales”.

L’autor exposa diferents casos en què les decisions polèmiques dels àrbitres van afavorir el Madrid la temporada 1976/77 com a exemple del que havia estat passant durant el franquisme. Recordem que, durant la dictadura, el Real Madrid era l’equip del règim i el president madridista, Santiago Bernabéu, que parlava de la “raza española”, semblava un clon de Franco. El club perjudicat no era només el Barça; també n’hi havia d’arreu d’Espanya, que s’ho han agafat sempre amb resignació, tot i que darrerament sembla que es queixen més que abans. Bernabéu sempre negava els favors arbitrals i protestava iradament dient que era al contrari i, seguint la tradició, el Madrid ha enviat una carta als àrbitres recentment per queixar-se perquè no prenen les decisions que a l’equip blanc li agradarien.

Avui dia, per tant, les coses no han canviat gaire, i si han canviat ha estat a pitjor. El madridisme continua jugant amb les cartes marcades, i amb sofisticació afegida perquè ara té Real Madrid TV, que gira l’argument com feia Bernabéu i ataca els àrbitres perquè no són prou madridistes. I els que tenien esperances que amb el VAR hi hauria justícia han quedat amb un pam de nas perquè tot continua igual.

Als ciutadans ens van vendre que després de la dictadura hi havia hagut una transició política modèlica, hipòtesi que ha demostrat ser un fiasco si mirem els esdeveniments dels darrers anys. En el cas del futbol, no hi va haver ni tan sols transició, i l’article del senyor Racionero avui es podria tornar a escriure i seria plenament vigent només canviant-hi els noms propis. I ara que s’acosta el centenari de la primera divisió, que va començar la temporada 1928/29, tot indica que, un segle més tard, estarem igual que el primer dia.

PD: Jo soc seguidor del Girona FC, tot i que també simpatitzo amb el Barça. Els catalans critiquem les trampes del madridisme però hem de reconèixer que a Catalunya hi ha una macrocefàlia barcelonista en alguns mitjans de comunicació i sovint sembla que el Girona sigui de segona. Això també ha de millorar.