El fons i la forma

Aquest estiu Vueling sols ha estat notícia (les coses bones quasi mai ho són), perquè ha deixat a terra una dona que volia anar dins l’avió amb una indumentària que podia provocar confusió: ella deia que era un body, però qui comandava l’avió va entendre que es tractava d’un banyador. Deixant de banda que ja no se sap quina diferència hi ha entre una cosa i l’altra, i obviant la colla de “em queixo de tot” que estarà dubtant entre qualificar de masclista la decisió i reivindicar la llibertat d’anar per la vida com van venir al món, el cert és que l’assumpte pot servir-nos de metàfora sobre la gran decadència de les formes en la relació social, i el seu efecte devastador sobre el fons.

Recordo que tenia uns 10 anys quan la família vàrem anar a una boda del que podem anomenar la Catalunya endins sense especificar el territori. Tothom s’havia vestit amb les seves millors gales. Això a províncies i als pobles sempre ho han tingut més clar: era una boda, la cerimònia mereixia un respecte. Tot i la dificultat per pagar una indumentària adequada, la mare va aconseguir que una amiga li deixés per a mi un vestit de sa filla que entonava amb l’ocasió. Sense haver d’emular la protagonista de Plovent pedres, va aconseguir que jo em sentís la princesa del conte. La meva sorpresa va ser veure entrar al saló del convit un parell de joves ben plantats que devien ranejar als 20 anys, sense corbata, amb la camisa blanca per fora els pantalons i uns texans trencats substituint els pantalons de vestir. Vaig preguntar a la mare per què aquells nois vestien així, però ella sols va encertar a respondre’m que eren els cosins de la núvia i que sempre els havia agradat escandalitzar i distingir-se. Més tard vaig entendre que fer quelcom semblant havia permès a l’adorable i adorada Marilyn Monroe sortir de l’anonimat i diferenciar-se de la resta pel fet de dur una roba no adequada a l’ocasió, quan circulava amb una bata mig oberta i gest d’ingenuïtat curiosa entre les naus habilitades com a platós del mític Hollywood del 50, i on no cal dir que més d’un l’hauria assetjada amb la mateixa intensitat amb què ella n’hi va treure profit. Dit en els termes dels seixanta, època origen d’aquesta actitud, es tracta d’“épater le bourgeois”, que sempre ha estat rendible. Ara, quan ja no es pot imaginar un vestit estrafolari que pugui superar els altres, fins i tot la nuesa ha entrat també a formar part de la nostra vida quotidiana. Han hagut de canviar (per fi!) una ordenança municipal de Barcelona per poder prohibir a un paisà anar pel carrer proveït únicament d’una bossa de plàstic a la mà i un tatuatge simulant un banyador sobre les seves parts que els altres entendríem més íntimes. És comprensible que la dona que ha tingut el disgust de no ser admesa en l’avió de Vueling no entengui per què no pot anar ella amb el seu banyador o el que li doni la gana, malgrat el xoc que al meu parer hauria de suposar a les recurrents colles de xancletaires el veure vestida formalment i immaculadament tota la tripulació. Hauria de resultar-nos estrany però ja res ho és. I puc donar fe que aquestes disintonies protocol·làries entre servent i servit ja tenen un antecedent d’almenys una dècada al Parlament de Catalunya. En la meva breu estada em va sorprendre extraordinàriament confrontar l’estil casual tirant a guarro-estrafolari, per no dir directament hortera (perquè en això el gust es barreja amb la tendència), que lluïen algunes senyories sense immutar-se pel fet que, al contrari, guardessin el palau uixers i mossos d’esquadra, zeladors i lletrats, vestits amb el respecte i l’elegància que demana la primera institució del país. Tan xocant resulta que quan el mes de juliol passat estudiants de diverses universitats hi han estat fent una simulació parlamentària, han comprovat amb estupefacció que sols aquests empleats vestien amb la formalitat que ells mateixos havien pensat necessària per trepitjar les mateixes catifes que Macià, Companys o Pla, mentre la representació popular ja anava encarant l’estiu oblidant el fons al ritme de les formes.

hi haurà qui pensi que això són qüestions irrellevants, i que qualsevol està en el seu dret de decidir quin grau de formalitat requereixen la relacions socials en cada moment i ocasió. Interessant, però, és recordar que la noia del banyador no va poder entrar a l’avió, mentre sembla que als diputats (i diputades, doncs en això la competència va molt igualada) ningú els pot dir com han d’ anar vestits. A l’avió mana el capità. Al Parlament entre tots decideixen per majoria quines hauran de ser les regles del joc, i aquesta del vestir aixecaria gran polseguera. Però ja se sap que un avió és quelcom molt seriós, on res es decideix per majoria.