Full de ruta
Dos de cada tres euros
“Catalunya llança un torcebraç a Sánchez pel finançament.” Aquest era un dels titulars que es podien llegir ahir en alguns digitals espanyols després de la compareixença del conseller Pere Aragonès, en què va anunciar que el govern denunciarà l’Estat per no haver pagat les bestretes obligatòries. Obligatòries perquè ho són per llei. No es tracta de llançar res. Es tracta simplement de complir la llei. Els espanyols, tant constitucionalistes ells, són els primers que pacten una cosa i que després fan com si no existís. D’exemples n’hi ha molts, des del fatídic Estatut retallat el 2010. Però és que abans ja ho feien. Independentment del color de torn a La Moncloa o del president de torn a Catalunya. No han respectat mai els acords.
Perquè la manca de compliment dels compromisos estatals en relació amb Catalunya és un clàssic. I d’aquí la retallada o la contenció, depèn de qui en parli o ho presenti, que ha hagut de fer la Generalitat. Independentment de si s’està d’acord o no amb l’acció política que ha decidit Aragonès, la realitat és incontestable: l’Estat retorna menys a Catalunya del que aquesta aporta. Només cal fer una ullada a l’informe que el mateix govern espanyol va elaborar i que avui reproduïm: la inversió estatal només ha estat un 10,5% al país des del 2015. I això, llastimosament, no és flor d’estiu. Només arriben dos de cada tres euros que haurien de venir a Catalunya.
Mentrestant, el port de Barcelona continua sense uns accessos dignes o per anar a de Barcelona a Girona no hi ha cap alternativa que no sigui passar per l’AP-7 (pagant). Els incompliments estatals en infraestructures afecten tot el país i les quatre demarcacions. Però mentrestant, els comptes catalans continuen controlats des de Madrid. Perquè els efectes de l’article 155 són llargs. Ironies constitucionalistes que fan que l’incomplidor controli l’administració que ha fet de tot per complir amb els objectius de dèficit.