La gent gran explicava com el dia continuava amb normalitat i, de cop i volta, se sentien les sirenes. Agafaven la mainada i corrien a resguardar-se de les bombes que queien. Aquella mainada és ara la nostra gent gran, i recorden com essent petits tenien por. Por que els caigués la casa a sobre, que matessin algun ésser estimat o que algú els fes una mala jugada. Ara tornen a tenir por. Primer perquè la societat actual els ha superat i ja no entenen d’aranzels ni de tecnologia. I segon perquè comencen a repetir un reguitzell de noms que els recorden als antics dictadors que van viure a Europa. Ara l’amenaça ja no és als països propers, amb el Franco, el Mussolini o el Hitler de torn. Ara l’amenaça és global i la veuen a tot arreu amb els nous Trump, Putin, Xi Jinping, Erdogan, Netanyahu, Jong-un, Milei o Maduro, per dir-ne només alguns d’una llista que no acabaria mai. Però la por a un conflicte que ho faci volar tot no és només de la gent gran. Hi ha molts pares que temen que, en cas que es recuperés la mili, els seus fills –i ara també filles– haguessin de lluitar. No és cap bestiesa. Tots els països bàltics i nòrdics que són membres de l’OTAN tenen en funcionament algun tipus de servei militar obligatori, i tothom està al cas de l’obligatorietat d’augmentar la despesa militar dels països europeus.

Però la por és justament del que s’alimenten els noms abans mencionats o els que els donen suport. La violència com a amenaça, la por com a lliçó i el menyspreu per la vida com a forma de funcionar. I no perquè ara l’amenaça d’un conflicte bèl·lic que ens afecti sigui major que la de fa uns anys. És perquè en un món sense guerra –o almenys sense la possibilitat que n’hi hagi– hi ha una gran indústria i uns interessos econòmics i polítics que es frustren. No hi ha negoci. I perquè ells vagin bé són capaços de provocar el que sigui. És d’això del que realment hem de tenir por: de tot allò que els governs i les grans empreses couen i no sabem. Perquè per a ells només som peons.