Canvi

A l’estiu, creix espec­ta­cu­lar­ment el nom­bre de gent dis­po­sada a par­lar-nos del canvi climàtic. Si l’estiu fa d’estiu com el que estem patint aquest any, lla­vors, el crei­xe­ment és colos­sal, impa­ra­ble, supera, de molt, la mag­ni­tud de desgràcies que s’augura que pati­ran els angle­sos el dia que arribi el Bre­xit o el nom­bre de delic­tes que els dife­rents tri­bu­nals d’aquest tros de pla­neta escal­fat estan dis­po­sats a impu­tar a Sánchez, a Cui­xart i a tots els altres fal­sos pro­fe­tes tan esti­mats de l’1 d’octu­bre. És fàcil de cons­ta­tar també que el grau de con­vicció d’aquells que ens en par­len és direc­ta­ment pro­por­ci­o­nal a la tem­pe­ra­tura del dia. I també el seu grau d’indig­nació. “Que no veus quina calor que fa? El canvi climàtic és irre­fu­ta­ble!” Com que els científics i la ciència arri­ben fins allà on arri­ben, a l’estiu també, hi ha molta d’aquesta gent dis­po­sada a apro­fi­tar les vacan­ces per anar a cons­ta­tar in situ els efec­tes nefas­tos d’aquest canvi. Van fins a llocs tra­di­ci­o­nal­ment con­si­de­rats freds, encara –com ho diria?– una mica ver­ges, i, sem­pre, per­duts, poc habi­tats, quasi des­co­ne­guts, remots, ignots... Quan tor­nen, si no han tin­gut prou fred, ens engal­ten la prova científica del seu viatge. I, si n’han tin­gut, resulta que o no n’han tin­gut prou o han tin­gut tanta sort que no cal tor­nar-hi l’estiu vinent perquè, lla­vors, el canvi climàtic ja serà un més de nosal­tres. I el cas és que també cada dia som més aquells que pen­sem que tenen raó. Entre tots els nos­tres amics més cons­ci­en­ci­ats, tots els peri­o­dis­tes de TV3, tots els polítics que es diuen d’esquer­res, amb les de Podem al cap­da­vant; tots els científics més joves i ago­sa­rats, tots els ter­tu­li­ans post­procés i tots els estats del món que ens en par­len dia sí, dia també, cons­tant­ment, fent-nos-en sem­pre res­pon­sa­bles –reci­cleu, ber­gants, reci­cleu!–, qui podria dei­xar de creure-ho?