Les màfies

Tots associem aquesta paraula a Sicília o als carrers de Chicago i Nova York, sobretot gràcies a les pel·lícules. De manera col·loquial la utilitzem sempre per referir-nos a un grup de gent unida per delinquir en qualsevol ofici o àmbit de la vida. La màfia policial, la de la droga, de joiers, de tràfic de persones, de les finances, etc. Això ve al cas per la situació del vaixell Open Arms, que es dedica a salvar vides a la Mediterrània mentre la democràtica i pulcra Europa fa veure que no ho veu, i els bàrbars com Salvini o Abascal escampen odi. Resulta que ha de passar tres dies retingut a Lampedusa per una denúncia de Salvini i una altra de Vox per haver mantingut contactes amb mafiosos. Se suposa que ho diuen col·loquialment i es refereixen als propietaris de vaixells i negocis de la travessa de la Mediterrània. No parlen de la màfia que va pactar amb Roosevelt el desembarcament a Sicília de les tropes aliades durant la Segona Guerra Mundial, de la que el 1961 va omplir de milions Kennedy per envair Cuba, la que va participar generosament en la demolició dels països de l’Est amb el finançament d’un sindicat polonès. No, els bàrbars només gosen parlar de sicaris, de la gent que està a la seva justa altura, de la màfia dels qui tenen un menyspreu malaltís pels seus semblants. Parlen d’ells mateixos. Més que aquests depredadors, em fa por la influència que tenen en els partits tradicionalment demòcrates. El PSOE, per exemple, s’entesta a marcar distàncies amb Vox, però a les tanques de Melilla i Ceuta encara no han tret les ganivetes en el temps que fa que governen. Considero que deu ser impossible treballar a favor dels immigrants sense tenir contacte amb la gent que hi té el seu negoci a l’altra banda del mar. Uns s’enriqueixen; altres, com la democràtica Europa, fan números; alguns reivindiquen l’odi, i les ONG no sols han de fer el que poden, sinó que són criminalitzades i dutes davant la justícia. Mentrestant el fons del mar s’està convertint en un immens cementiri i els vaixells naveguen perduts per alta mar i plens a vessar de persones famolenques. Si els partidaris de l’ofegament no parlen dels laboratoris farmacèutics, de les empreses privades de militars, dels fabricants d’armes, dels propietaris dels recursos naturals de l’Àfrica, parlar de màfia en el cas de l’Open Arms resulta ridícul.