ANC, ‘quo vadis’?

L’ANC va néixer, el 2012, com a movi­ment social per a pro­moure i afa­vo­rir que Cata­lu­nya esde­vin­gui una república inde­pen­dent. Els fun­da­dors i socis eren per­so­nes pro­vi­nents de par­tits polítics, des de la CUP fins a CiU. L’ANC volia ser i era un movi­ment total­ment trans­ver­sal i sense inter­ferències de par­tits polítics. Des d’un bon inici, les seves actu­a­ci­ons, mani­fes­ta­ci­ons i plan­te­ja­ments van anar molt units a Òmnium Cul­tu­ral. Les dues pre­si­den­tes, Carme For­ca­dell per l’ ANC i Muriel Casals per Òmnium, sem­pre van anar molt jun­tes i pràcti­ca­ment sense cap dis­crepància. Totes les grans mani­fes­ta­ci­ons inde­pen­den­tis­tes dels 11 de setem­bre por­ta­ven el segell de les dues asso­ci­a­ci­ons i de les dues pre­si­den­tes. Tot era tan pacífic, trans­pa­rent, il·lusi­o­na­dor i trans­for­ma­dor que es va ano­me­nar “la revo­lució dels som­riu­res”.

Encara que les rela­ci­ons entre par­tits polítics i asso­ci­a­ci­ons civils sem­pre han tin­gut alts i bai­xos i intens mutus d’inter­fe­rir-se, mai no havien arri­bat a les ten­si­ons que avui viu l’ANC amb els par­tits polítics, espe­ci­al­ment amb ERC. Mal­grat les divergències, tot va fun­ci­o­nar cor­rec­ta­ment fins al referèndum de l’1-0.

En les elec­ci­ons del 27 de setem­bre del 2015, tant la pre­si­denta de l’ANC com la d’Òmnium es van pre­sen­tar jun­tes en les llis­tes de Junts pel Sí (Con­vergència, ERC, Demòcra­tes, inde­pen­dents i no afi­li­ats enlloc). El pri­mer pas que va tren­car la dinàmica seguida des d’ales­ho­res va ser que la nova pre­sidència de l’ANC, Jordi Sánchez, tot i pro­ve­nir de movi­ments d’esquer­res, era ava­lat inequívoca­ment pel sec­tor con­ver­gent. Segu­ra­ment, aquest va ser el pri­mer pas equi­vo­cat de l’ANC. Per pri­mer cop, la pre­sidència de l’ANC pre­nia par­tit per una opció política. Això va supo­sar que aflo­res­sin mol­tes sus­picàcies. Òmnium es va des­mar­car imme­di­a­ta­ment d’aquesta presa de posició.

Quan van arri­bar les elec­ci­ons del 2017, les situ­a­ci­ons del 2015 i la del 2017 no es podien com­pa­rar. I els par­tits polítics es van pre­sen­tar cadas­cun per ells amb el pro­jecte comú de la República inde­pen­dent. I el pre­si­dent de l’ANC, Jordi Sánchez, va anar a la llista de Junts per Cata­lu­nya. A par­tir de les elec­ci­ons del 2017, el secre­ta­riat de l’ANC cada cop estava més a prop dels plan­te­ja­ments del pre­si­dent Puig­de­mont i, per tant, en con­tra d’altres plan­te­ja­ments. En l’elecció d’Eli­senda Palu­zie, el posi­ci­o­na­ment polític de l’ANC es va refer­mar en una direcció: con­fron­tació amb l’Estat i uni­la­te­ra­li­tat. Això va pro­vo­car males­tar tant a ERC com al PDe­CAT i a alguns dipu­tats de Junts per Cata­lu­nya.

Un altre error de l’ANC va con­sis­tir en la decisió de pro­moure primàries muni­ci­pals. Podia sem­blar molt posi­tiva i elo­gi­a­ble, però si els par­tits inde­pen­den­tis­tes ho accep­ta­ven. L’error greu de l’ANC va ser afa­vo­rir i man­te­nir primàries sense els par­tits polítics inde­pen­den­tis­tes. L’ANC es va enfron­tar elec­to­ral­ment a par­tits inde­pen­den­tis­tes. Va ser un gran fracàs, espe­ci­al­ment a Bar­ce­lona, on no van acon­se­guir cap regi­dor. Sense Grau­pera i les primàries, segu­ra­ment, avui Colau no seria alcal­dessa i l’ alcalde seria un inde­pen­den­tista. De moment, és l’ últim gran error de l’ANC. Fins quan seguirà la deriva? Mal­grat tot, l’11 de setem­bre ha de ser un nou clam per la lli­ber­tat dels pre­sos i exi­li­ats i la inde­pendència.