Opinió

Vuits i nous

Retirada a Camprodon

“Una exposició mostra els vençuts que van haver de passar el coll d’Ares

Com cada agost, un dia d’anada i tornada a Camprodon amb en Toni, la Carmina i la Nuri per atendre l’acollida que ens hi fa en Ramon, amic comú que s’hi passa tot l’estiu, d’un cap a l’altre. Contemplació del riu: baixa molt sec, com poques vegades. Davant un forn que acaben d’inaugurar i que és motiu de conversa general, una senyora que ens trobem pel carrer evoca quan pescava truites al riu amb un fil i un ham precaris des de la finestra de casa seva: “Tantes com volíem; un dona-me’n, dona-me’n.” Jo n’havia vist, un dia que m’acompanyava un amic melòman. Va cantussejar, amb molta afinació, La truita de Schubert. No s’hi veu avui cap peix. No podrien pas respirar.

En Ramon ens du a visitar una exposició sobre la retirada pel coll d’Ares dels civils i militars que havien perdut la guerra, el febrer de 1939. M’impressionen i entristeixen les forquilles, culleres, cantimplores i llaunes de conserva que molts van deixar o perdre pel camí. A Prats de Molló, a l’altra banda de la frontera, el fotògraf local André Alís va prendre imatges dels homes, dones i nens que arribaven al poble morts de fred i de gana. Les forquilles no servien per a res, les llaunes havien estat totes obertes. Sort d’André Alís i de tots els pobles de Catalunya que en aquell moment tenien un fotògraf: l’exposició mostra imatges de com a aquest cantó les autoritats franquistes prenien posicions al crit de “la guerra ha terminado”.

En una foto veig la comissaria de policia de Camprodon. Surto a buscar-la. Ja no hi és. Hi havia entrat, l’any 1973. M’havien retirat el passaport per motius polítics, i m’urgia arribar a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada. Vaig enfilar el coll d’Ares amb cotxe. A la sortida de Camprodon em va aturar una parella de la Guàrdia Civil que anava a peu. Em van demanar si els podia portar al lloc fronterer del cim. Què havia de dir als autoestopistes armats? Em van preguntar on anava. Els vaig dir que estudiava el romànic de la zona i m’interessava passar a la banda de França; m’havia deixat el passaport, però sabia que a les fronteres s’expedien uns permisos de dies per franquejar-les. Els benemèrits només van obrir boca quan els vaig haver dipositat a lloc després del llarg, costerut i zigzaguejant trajecte: “El permiso que dice, tiene que bajar a solicitarlo a la comisaría de Camprodon.” Faltaven dos anys perquè Franco es morís i encara anàvem així, amb passaports restringits i abusos policials. Bé, els abusos encara tenen corda i la Universitat de Prada encara es fa.

Dinar molt bo a El Pont 9, i cafè inacabable a la plaça. Tothom coneix en Ramon i tothom s’afegeix a la taula. Vida d’estiuejant sota els plàtans magnífics. Els deixem a les set. Tothom parla del nou forn, novetat de l’any.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.