Caldo i jerseiet

A la nit ha plo­gut una mica. Ara, a mig matí, ho torna a fer. El cel és molt gris. Un senyor comenta: “Avui Bar­ce­lona fa olor de caldo.” La gent ha tret el cap per la fines­tra de bon matí, ha vist el pano­rama i s’ha deci­dit a can­viar el gas­patxo o l’ama­nida pel caldo. Si a més del cap hagues­sin tret per la fines­tra el cos sen­cer hau­rien com­pro­vat que la calor per­sis­teix, que la xafo­gor és molt acu­sada, que pre­pa­rar un caldo en aques­tes con­di­ci­ons és una teme­ri­tat. Tant li fa: caldo. L’estiu i els menús inhe­rents a aquesta estació can­sen aviat. A final d’agost tot­hom que va al mer­cat mira de reüll si hi ha oferta de bolets. L’ideal serien els rove­llons però tam­poc cal pre­ci­pi­tar-se. Amb els ros­si­nyols n’hi ha prou. Dis­sabte, al mer­cat, vaig veure moni­a­tos.

Els vaig expli­car que l’altre dia vaig pas­sar unes hores a Cam­pro­don. Les ver­du­le­ries del car­rer València ofe­rien ros­si­nyols. En Ramon, el nos­tre amfi­trió, ens els va ense­nyar amb molta il·lusió. “No sé d’on deuen venir.” Vin­guin d’on vin­guin, men­tre facin gust de ros­si­nyols els dona­rem per bons. L’aprensió d’en Ramon és deguda al fet que, segons ens informa. aquest estiu a Cam­pro­don ha plo­gut molt poc i ha fet una calor “espan­tosa”, segons paraula seva. Els ros­si­nyols, doncs, han de venir d’un altre lloc perquè, com tots els bolets, exi­gei­xen humi­fi­cació. L’exigència coin­ci­deix amb la dels esti­ue­jants de Cam­pro­don. Si a l’estiu s’hi des­pla­cen és perquè el dia, cada dia, es com­porti d’aquesta manera: al matí ha de fer un sol calent que per­meti el bany a la pis­cina, una excursió o una fon­tada. Havent dinat ha de ser pos­si­ble pren­dre el cafè a la plaça. Cap allà a les cinc, quarts de sis, ha de ploure copi­o­sa­ment durant una horeta. En aca­bat, ha de sor­tir el sol, molt refres­cat perquè els esti­ue­jants puguin retor­nar a la plaça. Abans de sor­tir de casa s’han equi­pat amb el jer­se­iet. El jer­se­iet el poden por­tar posat o tira­det a les espat­lles. El jer­se­iet és com el caldo que avui és cou a les cui­nes de Bar­ce­lona. Per sopar, unes tor­ra­de­tes amb els acre­di­tats embo­tits de Cam­pro­don. Jo parlo de Cam­pro­don però ja s’entén que em podria refe­rir a qual­se­vol cen­tre d’esti­ueig mun­tanyós. A la nit, una man­teta. Els dimi­nu­tius aflo­ren a final d’estiu. Aquest any a Cam­pro­don no han estat con­ju­gats: ni jer­se­iets ni tor­ra­de­tes ni man­teta ni tem­pes­tes que els jus­ti­fi­quin. És un estiu fra­cas­sat. Ja en sumen uns quants. Ens informa en Ramon que cada cop hi pugen menys esti­ue­jants.

Som de mal seient. A l’hivern obser­vem els sig­nes de la pri­ma­vera, a la pri­ma­vera els de l’estiu... a final d’agost, el caldo i els ros­si­nyols. L’estiu encara té tot el setem­bre. N’hi ha hagut de molt calo­ro­sos. També de tem­pes­tu­o­sos. Els esti­ue­jants ja són a casa. Mira, ara plou més fort.