L’obra d’un mestre

El 28 d’agost faig anys, i aquest dia del 1990 em vaig rega­lar Set de mal al cine Ale­xis de Bar­ce­lona. Sem­pre pro­curo ser pre­sent on hi ha Orson Welles. Érem tres a la sessió de tarda. Quan els llums s’apa­ga­ven va entrar José Luis Guar­ner, el crític de La Van­guar­dia. Ho va fer pal­pant les parets i les buta­ques amb les dues mans. En aquell moment Guar­ner tenia severs pro­ble­mes de visió. Tor­nar-se cec ha de ser la tragèdia dels afi­ci­o­nats al cine. Guar­ner va encu­nyar una frase famosa. Quan espe­rava més d’una pel·lícula d’un direc­tor acre­di­tat deia: “No és una obra mes­tra, però és l’obra d’un mes­tre.” Set de mal es res­sent de la dei­xa­desa d’Orson Welles, que es can­sava de tot i dei­xava les coses a mig embas­tar perquè després vin­gues­sin els pro­duc­tors a alte­rar-li els pro­duc­tes. Si per aquest motiu no és una obra mes­tra s’hi acosta molt i en tot cas és l’obra d’un mes­tre. El per­so­natge posi­tiu és el poli­cia que inter­preta Charl­ton Hes­ton. El nega­tiu, el també poli­cia Qui­nian encar­nat per Welles: brut, cor­rupte, assassí. Però Welles, dei­xe­ble de Shakes­pe­are, no havia vin­gut per dir-nos que el món es divi­deix en bons i dolents. El pul­cre Hes­ton no en toca de més altes i en canvi el gat vell Qui­nian, ena­mo­radís, sen­ti­men­tal i amb una vida tràgica al dar­rere, és qui desen­tra­nya l’enigma poli­cial plan­te­jat. Ai, si paréssim més atenció a Orson Welles, a Shakes­pe­are, a tots els que han pene­trat en l’ànima dels homes... Ara, que pot­ser revi­sa­rien con­cep­tes, amb les últi­mes mani­fes­ta­ci­ons del mal abso­lut

Aquest 28 d’agost, el regal d’ani­ver­sari ha vin­gut de la tele­visió espa­nyola. Va eme­tre El ter­cer home. És de Carol Reed, però hi ha la mà de Welles, que hi surt només cinc minuts per impo­sar la seva per­so­na­li­tat i un parell de fra­ses cèlebres. La que diu que la tur­bu­lenta Roma dels Borja va donar Leo­nardo i Miquel Àngel i, en canvi, la ger­ma­nor suïssa només ha produït el rellotge de cucut és seva. Harry Lime, inter­pre­tat per Welles, és un cri­mi­nal menys­pre­a­ble. Però és també, o havia estat, l’amic de Joseph Cot­ten, un boni­faci, i l’amant d’Alida Valli. Per ells sabem que abans havia estat una bona per­sona. Abans de què? Abans de la guerra, que ho con­ta­mina tot i extreu de molts el pit­jor d’ells matei­xos.

Orson Welles va diri­gir Set de mal per la insistència de Charl­ton Hes­ton. Aquest actor va pre­si­dir l’asso­ci­ació ame­ri­cana que defensa la pos­sessió d’armes. El direc­tor i acti­vista Mic­hael Moore el va anar a entre­vis­tar a casa seva per a un repor­tatge con­trari a l’arse­nal domèstic. Hes­ton, tot i que lla­vors ja repa­pi­e­java una mica, el va rebre davant un car­tell enorme de Set de mal. Com volent dir: puc ser el mal bitxo que vostè diu, però sense mi no hi hau­ria hagut una obra mes­tra o l’obra d’un mes­tre.