Que la prudència no ens faci traïdors

Va ser precisament a finals d’un mes d’agost que ens va deixar Jordi Carbonell, just ara ha fet tres anys. Carbonell va ser un lluitador antifranquista coherent fins al darrer dia, militant de la llengua i del país, un home culte, amb conviccions fermes i un cor enorme. Va ser ell qui va pronunciar dalt de l’escenari d’un acte polític una frase que ha marcat tota una generació de militants de l’independentisme català: “Que la prudència no ens faci traïdors.”

Era l’11 de setembre de 1976 a Sant Boi, just sortíem de la llarga nit del franquisme, i alguns sectors del catalanisme tenien encara la por al cos i massa ganes de passar pàgina de pressa. Carbonell va parlar en nom de l’Assemblea de Catalunya i va ser la veu de la consciència de tot un moviment. Quaranta-tres anys després, segurament podríem convenir que l’advertiment de Jordi Carbonell no era en va; precisament un excés de prudència ens va dur a conformar-nos amb un autonomisme que ens ha anat tres talles petit des del primer dia i que ens ha dut a la situació asfixiant i insostenible d’avui.

Jordi Carbonell fa tres anys que ens va deixar, però cada any quan s’acosta la diada de l’Onze de Setembre em pregunto què ens diria, quin advertiment ens llançaria amb el puny alçat i vestit amb aquella elegància, des de dalt d’un escenari. I segurament aquesta diada ens tornaria a advertir dels costos de ser prudents. A les portes d’una sentència que busca escarmentar-nos, cedir a la por seria deixar guanyar la repressió. I per això segurament ens diria que cal assumir riscos i seguir perseguint els objectius polítics que ens han dut fins aquí.

I com a gran defensor de la unitat civil del poble català i de la transversalitat del moviment sobiranista –ell va ser el primer d’introduir la fórmula “nous catalans”– Carbonell segurament també ens diria que la resposta a la sentència hauria de ser àmplia i transversal, a més de contundent. Una resposta del vuitanta per cent de la societat catalana i no pas del cinquanta, perquè el vuitanta és, al cap i a la fi, la part de la societat catalana que no està disposada a deixar-se arrabassar la democràcia.