Calor lletja

Alguns diran que no hi ha calor bonica. Jo dic que hi ha una calor lletja, més lletja que les altres, i que aquesta calor es mani­festa l’última set­mana d’agost i les dues pri­me­res de setem­bre. Fins cap allà l’Onze, data sen­si­ble. Té de dife­rent de les altres calors de l’estiu que aquesta fa segre­gar una suor que pica a la pell com peti­tes mos­ques. Les mos­ques reals es fan pre­sents. Avui, diven­dres, n’he vist unes sobre­vo­lant una parada de carn, al mer­cat. Funesta presència. Una altra mirava de pene­trar en una pinya par­tida per la mei­tat, a la ver­du­le­ria. L’esforç era inútil: el tall de pinya estava pro­te­git per una mem­brana de plàstic. Què farem quan hagin pro­hi­bit total­ment els plàstics? Les mos­ques estan molt pen­dents de la res­tricció. Una ter­cera em vol­tava pel cap. L’espan­tava, i tor­nava. Les mos­ques apre­cien tots els sabors: la pinya dolça, les figues de coll de dama i també les humi­tats sala­des de la pell humana. En tot l’estiu no havia vist cap mosca. Ha hagut de venir el final d’agost i el prin­cipi de setem­bre. Abans-d’ahir o l’altre va ploure de gust. El refres­ca­ment de l’aire va ser una il·lusió pas­sat­gera. Aque­lla pluja ha situat a l’aire peti­tes gotes en sus­pensió que fan l’efecte de lupa sota el sol. És la calor lletja. Si les mos­ques revi­fen, les aus se’n van espan­ta­des. L’home del temps acaba de dir que les ore­ne­tes, les cigo­nyes i altres volàtils han començat avui una eva­cu­ació sob­tada. Fugen espe­ri­tats de la calor que no ofe­reix cap con­fort. Com que no podem fer com els ocells perquè la casa la tenim aquí, ens tor­nem també engan­xo­sos i incle­ments. Venint del mer­cat, una senyora que a penes conec m’ha expli­cat les penes pròpies i m’ha reci­tat una poe­sia. Un senyor que sí que conec m’ha des­crit amb tot detall un viatge que acaba de fer per un país ori­en­tal la capi­tal del qual hau­ria de con­sul­tar en un mapa perquè no em sona gens ni el país ni la capi­tal. Li he sug­ge­rit de posar-nos a l’obra. M’ha dit que ha pas­sat tanta calor als parat­ges visi­tats que aquí tot li és fresca, i ha con­ti­nuat amb l’expo­sició de l’iti­ne­rari sota el sol incle­ment i amb la mosca al nas i a l’ore­lla.

Tor­nem de vacan­ces quan la calor es fa lletja. Els polítics, també. Alguns s’han man­tin­gut actius tot l’agost, però de la majo­ria no se n’ha sabut res en tot el mes. Pot­ser alguns dels que tor­nen ho fan refres­cats i amb el propòsit d’esme­nar les atza­ga­ia­des que han pro­fe­rit tot l’any. Es tro­ben amb l’impacte de la calor lletja, i rein­ci­dei­xen. Tan bé que estàvem els que no ens hem mogut de lloc. Hau­rien de dila­tar les vacan­ces. Fins pas­sat l’Onze? Per exem­ple. O man­te­nir-se en silenci i inac­tius fins que la calor lletja es desac­tivés, plogués, refresqués i les mos­ques sucum­bis­sin. Fins lla­vors, cap decisió, cap paraula, cap més esguerro.