La llengua perduda

Estava segura que era una de les poques persones que deixarien al món paraules escrites en la llengua que va trigar mil anys a formar-se, que s’escampà cap als voltants la llengua de les cròniques, la de Ramon Llull, d’Anselm Turmeda i d’Ausiàs March. Deixava al món les Carmesines, la Plaerdemavida i la Víduareposada. Enllà les Blanquernes, els ulls blaus de les Magalís, les Ermessendes i les Caterines Albert. Eren les darreres persones que escriurien Jofre el Pilós, Pau Claris, Fontanella, Casanova, Roger de Llúria, Aurembiaix d’Urgell, Consell de Cent, els sants Peres més baixos i els sants Peres més alts, l’Arc de Triomf, el call gironí sota la volta gòtica més ampla del món. El palau Major i la vella catedral romànica enfonsada sota terra. Mai més ningú no parlaria de les columnes d’Adrià, ni de l’Arc de Berà, ni del circ, ni del port d’Empúries. Ningú no anomenaria la serra de Tramuntana ni mai més ningú no diria el nom del Pirineu, del Balandrau, del Cadí, de Pedraforca. El Montsant ja no seria el Montsant i Ciurana no cauria mai més pels cingles, ni els ports de Beseit serien de Beseit ni Calaceit seria el Front d’Aragó.

Mai més hi hauria plors en els brancams, no s’enyorarien els demà, ni la rosa seria als llavis de ningú. Les Benplantades fugirien mar endins, els poetes ja no cantarien cançons de clemència, ni dirien que volen aturar tants moments de cada dia. Mai més ningú coneixeria els clots, ni els espigats, la llongada ni els serrants. Els caps de Creus, els caps Sa Sal. Les caletes d’Aigües blaves, dels Fornells, dels Misteri, ni aquell mar de Salou amb un comte-rei i l’escorta de velers.

Mai més ningú no sabrà dir freixe, ni préssec, ni pruna, ni cireres, ni poma, ni maduixa, ni verdolaga, ningú més dirà farigola, romaní, xuclamel, trompetes de la mort, siureny, rossinyol i ou de reig. Ningú no sabrà dir Vilablareix, ni Guilleries, ni Vila-roja, ni Gaüses. No diran el nom de la Guingueta, ni Gerd, ni Ur de Cerdanya, mai més ningú coneixerà el nom de la muntanya d’Ametistes i encara menys el de la serra del Montsant. Ni el del Puigmal, el Canigó. Les Aigüestortes i Sant Maurici s’ajuntaran als Encantats. Ningú no dirà mai més Reguerga ni Montgarri. Ningú pujarà mai més al Balandrau, ni penetrarà ningú al petit racó d’Isil.

Ningú no sabrà dir enhorabona ni tan sols sabrà conèixer el nom del pali. Per dir naixement diran una altra cosa i per dir la ranura de la mort no voldran embarbussar-se.