Pressupost

El vice­pre­si­dent i con­se­ller d’Eco­no­mia i Finan­ces i els dife­rents par­tits comen­cen a par­lar del pres­su­post de la Gene­ra­li­tat del 2020. Després de dues pròrro­gues del pres­su­post del 2017: la del 2018, en el marc de l’apli­cació nua i crua de l’arti­cle 155 de la CE; la del 2019, en un marc d’arti­cle 155 “tou” i amb la inca­pa­ci­tat del “govern efec­tiu” d’arri­bar a acords per apro­var un nou pres­su­post.

Es poden recor­dar els aspec­tes que difi­cul­ten el finançament de la Gene­ra­li­tat i les pos­si­bi­li­tats d’ela­bo­rar un pres­su­post, exclu­si­va­ment “autonòmic”, el més ade­quat pos­si­ble: dèficit fis­cal con­ti­nuat i històric; incom­pli­ments con­ti­nu­ats de les inver­si­ons esta­tals, perquè són molt infe­ri­ors a les que per­to­ca­rien i pel no com­pli­ment de les pres­su­pos­ta­des; no com­pli­ment del sis­tema de finançament autonòmic pre­vist a l’Esta­tut, també el “reta­llat”, i no revisió del sis­tema de finançament autonòmic; inter­venció finan­cera de la Gene­ra­li­tat, que comença el 2012 amb la ley orgánica de esta­bi­li­dad pre­su­pu­es­ta­ria y sos­te­ni­bi­li­dad finan­cera, con­cre­tant l’arti­cle 135 de la CE després de la seva reforma (2011), i amb l’ende­ga­ment del FLA (fons de liqui­di­tat autonòmica) com a forma prin­ci­pal de finançament de les comu­ni­tats autònomes; inter­venció que s’agreuja amb l’apli­cació de l’arti­cle 155 de la CE i que con­ti­nua amb l’apli­cació d’un 155 no ofi­cial, “tou”; final­ment, els recur­sos dels governs espa­nyols i les sentències des­fa­vo­ra­bles del TC res­pecte a una sèrie d’impos­tos o taxes pro­pis de la Gene­ra­li­tat per obte­nir més recur­sos finan­cers.

Ara bé, aques­tes difi­cul­tats no poden ser excusa perquè el “govern efec­tiu” no pre­senti el pres­su­post (que serà més o menys “autonòmic” evi­dent­ment) millor pos­si­ble i n’acon­se­gueixi l’apro­vació. Per apro­var-lo només té, crec, tres opci­ons. Un pres­su­post social libe­ral podria, pro­ba­ble­ment, ser apro­vat amb el PSC però hi veig dos incon­ve­ni­ents: exi­gi­ria que JxC i ERC renun­ci­es­sin a qüesti­ons bàsiques rela­ti­ves a l’auto­de­ter­mi­nació i la República; depen­dria dels interes­sos con­jun­tu­rals del PSOE a Madrid. Per apro­var-lo amb els comuns cal­dria que el pres­su­post tingués un per­fil més soci­al­demòcrata (i no sabem quins con­di­ci­o­nants tin­dria d’Uni­des Podem). Final­ment, per apro­var-lo amb la CUP el pres­su­post hau­ria de tenir, sens dubte, alguns ele­ments impor­tants i sig­ni­fi­ca­tius de caràcter anti­ca­pi­ta­lista.

Tant en el cas de la CUP com dels Comuns (almenys en part), es reque­ri­ria que el govern estigués dis­po­sat a enfron­tar-se a les elits (l’1% dels més rics), a plan­tar-los cara, tant actu­ant sobre alguns impos­tos direc­tes que les afec­tes­sin real­ment com, per exem­ple, posant fi a les sub­ven­ci­ons a esco­les segre­ga­des, no res­ca­tant inver­si­ons com ara les de Bar­ce­lona World, posant fi a sub­ven­ci­ons abu­si­ves a alguns grans grups mediàtics, tirant enrere en l’ano­me­nada “llei Ara­gonès”... Ni els governs de CiU ni els de JxSí van voler recórrer aquest camí. Tinc molts dub­tes que l’actual “govern efec­tiu” ho vul­gui fer.